01 de març de 2018
01.03.2018

Se'n deia urbanitat

01.03.2018 | 07:14

En els seus principis era (o encara és, el lector pot decidir) la qualitat que ens proporciona les bones maneres per conviure en grup tot respectant les persones i observant unes normes. Amb altres termes es parla de bones maneres, actituds cíviques i companyia. Històricament les classes altes de Barcelona varen començar l'establiment d'unes normes d'aquesta qüestió; era l'època molt aristocràtica del Liceu i el senyor Baró de Terrades va ser el cap visible d'aquella arrel de normes d'urbanitat. Allò «feia», distingia aquella societat influent, ben distanciada del proletariat. Més tard va venir un llibre ja escrit des de i per a les bases Regles morals i de bona criança, de Josep Pin i Soler, de gran expectació; Jacint Verdaguer va donar-li una benvinguda amb precisió lingüística: «Si sabessen seguir aquestes regles se veuríen menos baylets i més infants». Des d'un altre costat L'esquella de la Torratxa elogiava el llibre pel seu estil «adequat a la tendra inteligència de la quitxalleta.» La urbanitat procedent de la burgesia ja tenia, doncs, la seva entrada al poble ras. I el 1927 va arribar l'edició de la Cartilla moderna de urbanidad, de l'editorial FTD, dels Germans Maristes, amb bona penetració social. Sembla que quedava coberta la necessitat social en tots els seus nivells, almenys sobre el paper.

Però l'existència de matèria escrita sobre el tema no significava pas que s'assolís un nivell de perfecció. La necessitat dels comportaments cívics pot portar a una certa hipocresia, com la de salvar només les aparences. El vertader i profund comportament degut a un tema social té uns escalons, unes dificultats, en moments clau de l'individu: quan passa de nòmada a sedentari, quan venint de pagès se'n va a començar una vida urbana, quan de viure en barraca de suburbi es passa a ser veí d'un bloc de vivendes. La comunicació, l'estil de viure, costums, veïnatge, tot exigeix un codi mínim de civilitat vertadera. Se'n digui urbanitat, o el que es vulgui.

El codi que s'exigeix a nivell individual s'ha d'ampliar quan es parla d'atenció a la comunitat. El treball en equip, el respecte del descans, la complexitat de la via pública, l'oci, uns mínims de solidaritat, l'ús de la llibertat, tot ha de ser objecte de valoració, exigència, adopció de normatives. Per exemple, a la nostra societat sempre hi tenim algú que encara ha d'aprendre a asseure a un autobús públic, estar quiets i callats a una biblioteca, no moure's gaire a la butaca del teatre; i en arribar a aquest miniprojecte de normes molt bàsiques seríem molts els que demanaríem que també fos elemental exigir que qui circuli en bicicleta ho faci pel seu lloc, que mai no ha de ser la vorera dels vianants. El tema del comportament cívic és d'aquells que fan dir o juguem tots o esparrequem les cartes.

El pensador Montesquieu afirmava que «quan un poble té bons costums les lleis poden ser senzilles.» La realitat és que el nostre costumari, el quotidià, el carrer, la plaça, les terrasses, la festa, tot l'espai comunitari recull i reflecteix certs comportaments que no resulten exemplars, com desitjaven els manuals antics que varen caure en desús. Ara, quan els costums i els comportaments poden perdre la bona qualitat desitjada hem de recórrer a l'autoritat competent i exigir-li que vigili bé i que faci complir. El sociòleg Salvador Cardús diu que «no som pas mala gent, però som mal educats, menys aptes per a la vida social, per fer possible la convivència just quan fa més falta.»

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema