06 de març de 2018
06.03.2018

El conflicte de les pensions

06.03.2018 | 07:12

Es diu que, en les últimes generals, el PP va obtenir la majoria recolzant-se en dos grans caladors de vots: l'Espanya rural i els pensionistes. En tots dos casos, va ser un vot conservador i d'ordre, mobilitzat per por als canvis socials, polítics i econòmics. I, encara que sigui per motius diferents, tots dos grups tornen a situar-se al centre del debat nacional. L'Espanya rural, perquè la seva sobrerepresentació parlamentària ha obert la discussió sobre una hipotètica reforma de la llei electoral, com reclama l'oposició. Els jubilats, perquè la majoria dels partits s'han embrancat en una disputa sobre l'actualització de les pensions amb l'IPC. Les dues controvèrsies afecten la cohesió del país, encara que de nou sigui per causes diferents: la reforma de la llei electoral, perquè qüestiona la importància parlamentària atorgada als territoris menys poblats però més extensos; els jubilats, perquè incideixen directament en l'estructura del país i no sempre en la direcció que podríem pensar en un primer moment. Si el principal problema polític a Espanya el representa el conflicte territorial amb els nacionalismes perifèrics, el pitjor problema econòmic i social passa per la sostenibilitat intergeneracional de l'Estat del benestar, la baixa demografia –molt per sota de la taxa de reposició– i la fractura de classes com a conseqüència de la precarietat laboral, els baixos salaris i una discutible assignació del capital.

Per descomptat, amb eleccions més o menys a la vista, ningú s'atreveix a posar el cascavell al gat. El PSOE proposa apujar les pensions públiques un 1,7% mitjançant un impost a la banca, que resultarà insuficient per cobrir el forat de la Seguretat Social i que a més acabarem pagant tots, via comissions. El PP ha proposat, en canvi, rebaixar en determinats trams d'edat l'impost sobre la renda: una mesura, de nou, discutible i regressiva. En realitat, aquí hi ha dues preguntes importants i cap d'elles admet una resposta en clau electoralista. La primera, saber com es finança a llarg termini el sistema públic de pensions quan ni la demografia ni els ingressos ofereixen perspectives optimistes. La segona, indagar quins segments socials han patit amb major esquinçament els efectes de la crisi. I la resposta més immediata és que –de forma general– no han estat els jubilats els que han perdut més poder adquisitiu.

Les dades conegudes admeten poca discussió: la fractura social s'acarnissa sobretot en els joves i en les famílies, bàsicament per la precarietat laboral, l'atur i la dificultat d'accés a l'habitatge. Alhora, les administracions públiques releguen inversions fonamentals per a la lluita contra la pobresa, el suport a les classes treballadores i la conciliació familiar. Un nombre suficient de places d'escola bressol públiques, l'ampliació dels permisos de maternitat –està ben documentada la relació entre l'afecció segur en la infància i el posterior desenvolupament acadèmic del nen–, una llei que reguli la compatibilitat dels horaris de treball amb la vida familiar, algun tipus de complement salarial a les rendes més baixes, major finançament en beques i en habitatges públics de lloguer, per citar algunes mesures concretes que incidirien d'una manera molt més efectiva sobre la igualtat i l'eixamplament de l'horitzó d'oportunitats que un nou increment de les pensions. No perquè no sigui just apujar-les, que ho és, sinó perquè els recursos són limitats i les necessitats moltes. I la prioritat immediata a dia d'avui és invertir contra els efectes perversos de la pobresa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema