I totes en ben pocs dies de diferència. Després de cinc mesos d'àrdues negociacions, els alemanys han acceptat formar una Grosse Koalition i aquesta és una bona notícia perquè la situació amenaçava amb haver de convocar noves eleccions. Un acord que ha estat necessari a la vista dels mals resultats obtinguts el setembre passat, tant pels conservadors com pels socialistes. El 33% aconseguit pels primers (CDU/CSU), el seu pitjor resultat des de 1949, no els permetia formar govern i pitjor encara ho tenien els socialdemòcrates de l'SPD, que es van quedar en el 20,5%, un mínim històric. Però com que unes altres eleccions els haurien fet perdre encara més vots, no han tingut més remei que posar bona cara al mal temps d'aquest matrimoni de conveniència i dir que ho fan per pensar més en Alemanya que en els seus propis interessos partidaris (?).
Per aprovar la GROKO, el SPD ha hagut de superar una forta oposició interna i negociar en circumstàncies difícils per obtenir els tres ministeris més importants (Finances, Exteriors i Treball), així com un programa de govern amb un fort contingut social. És el preu que han hagut de pagar els conservadors per aconseguir l'acord, encara que algunes d'aquestes concessions hagin provocat irritació en les seves pròpies files. Ara Merkel disposarà d'un quart mandat com a cancellera i podrà igualar -si no hi ha imprevistos- el rècord de 16 anys de permanència en el càrrec que avui ostenta el seu mentor, Helmut Kohl. El gran inconvenient d'aquesta «gran coalició» és que deixa als ultradretans d'Alternativa com a principal partit de l'oposició i presumible beneficiari del desgast que ocasiona el govern. AFD va aconseguir al setembre el 12,9% dels vots a cavall d'una agressiva política populista, xenòfoba, antiimmigració i antieuropa.
Més dubtes deixen les recents eleccions a Itàlia, que amb el Brexit es convertirà en la tercera economia de l'Eurozona. En un país caracteritzat per una crònica inestabilitat política (64 governs en setanta anys i els tres últims primers ministres no votats sinó fruit de martingales entre partits), els resultats dels comicis de fa uns dies llancen molta incertesa sobre el futur perquè mostren una Itàlia profundament dividida entre el nord, dominat per la coalició conservadora de la Lliga i Forza Italia i on ha triomfat el vot de la por i antiimmigració, i el sud, on l'alt atur ha enfilat els populistes antisistema del Moviment Cinque Stelle (M5S) a una victòria per golejada. Aquestes eleccions han consagrat la fi del bipartidisme, la derrota dels centristes moderats de dretes i d'esquerres, i la victòria dels extremistes i dels euroescèptics. Males notícies.
A Itàlia hi ha tres blocs i cap ha aconseguit la majoria necessària per governar, xifrada en el 40% dels vots i 316 escons: el partit més votat amb el 32,7% ha estat el M5S dirigit per Luigi di Maio, que ha fet campanya contra el sistema (i contra la corrupció) i que sembla que hagués renascut un cop alliberat de l'asfixiant tutela del seu carismàtic fundador Beppe Grillo, que s'ha ocupat de recordar després de l'èxit que «hem nascut per canviar les coses i després desaparèixer». Una ingenuïtat que no sembla compartir Di Maio, que ja ha fet saber que està disposat a pactar per governar. Seria una cosa lògica si no fos perquè portava tota la campanya dient que no ho faria en cap cas. Malgrat algunes alcaldies i altres càrrecs exercits amb èxit descriptible, fa por la seva inexperiència al mateix temps que il·lusionen les cares fresques que l'M5S porta a una política italiana plena de dinosaures.
La coalició de centredreta (la Lliga de Matteo Salvini, Forza Italia de Silvio Berlusconi i els ultres de Germans d'Itàlia) ha aconseguit el 37% dels vots i aquí la sorpresa ha estat el fulgurant avanç de la Lliga, radicalment xenòfoba, antiimmigració i antieuropea, que s'ha imposat amb claredat sobre Forza Italia, sembrant dubtes sobre el futur d' Il Cavaliere (81 anys).
Finalment hi ha el centre-esquerra del Partit Democràtic de Renzi i del partit + Europa d' Emma Bonino, que han aconseguit tan sols el 22,8% dels sufragis, un daltabaix semblant al dels socialistes francesos i alemanys, en una nova prova de l'actual desconcert i crisi de la socialdemocràcia europea.
Amb aquests elements les opcions per fer govern són diverses i totes complicades. La preferida per Brussel·les, els mercats i el mateix Vaticà és una coalició entre el centredreta i el centreesquerra «a l'alemanya». L'inconvenient és que Itàlia no és Alemanya.
Altres possibilitats més probables són una aliança del M5S amb el PD, que un dimitit Renzi no vol però a la qual molts en el seu partit donen suport per «tocar poder». És una opció que enviaria al món un senyal de tranquil·litat per estimar-se que el PD moderaria els probables excessos del M5S. Finalment no cal descartar una aliança entre l'M5S amb la Lliga i els postfeixistes Germans d'Itàlia. Cap combinació és fàcil: Berlusconi va de retirada, l'esquerra no té números ni tampoc credibilitat i l'aliança entre populistes i feixistes (que junts tenen la majoria absoluta) posa els pèls de punta.
El què ha passat a Alemanya i Itàlia confirma el que també ha succeït a Espanya i França: el bipartidisme és mort i arriben noves forces polítiques. El repte és desbloquejar amb elles el projecte de construcció europea aprofitant que la locomotora Merkel- Macron es posarà en marxa. On és Espanya?
