El nou Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, amb perdó, el gran Quim Monzó, home de notable claredat amb la seva mica de mala llet, aquest home, dic, rastrejava en la seva columna la misteriosa desaparició de l'adjectiu «treballadora» del vuit de març, Dia de la Dona celebrat en aquest país amb abundant collita per a la causa. En aquests últims temps l'erupció efusiva de la dona ha llançat, com els materials del volcà, diversos senyals superposats: protesta contra la violència masclista, resistència a l'assetjament del #MeToo, denúncia de la bretxa salarial.
Aquests aixecaments, tots legítims, no convé confondre'ls, encara que arribin barrejats, ja que detecto que la part més publicitada de la protesta no cau del costat de les cambreres de pis i les caixeres del súper. Ni tan sols de les funcionàries civils per als que no hi ha, com per a policies i guàrdies civils, aquests augments, a tres anys, d'entre 500 i 700 euros, les uniformades també. La part més visible, que és la que li dona glamur a un Telediario, pertoca a les dives de Hollywood ben arreglades amb un vestit de Chanel amb un tall fins a l'engonal, un vestit de 6.000 dòlars (amb sabates a joc). A les periodistes que volen, a més, dirigir el diari i a les catedràtiques que volen ser rectores.
Ho celebro. He conegut tants sòmines amb comandament que no m'estranyaria que ho fessin millor. Però és poc probable que aquest món deixi de ser un lloc d'injustícies i un aforisme budista defineix millor que un totxo sociològic de mil pàgines en què consisteixen les cadenes de la dominació: «Dominar la carn, cavalcar la carn, estripar la carn, menjar la carn» (més o menys). Sí, seria fantàstic fer una cursa de gran estrella sense que el productor atemptés contra la teva llibertat d'elecció sexual. Encara seria millor que tu no viciessis l'elecció amb un càlcul de riscos i concessions, però això, estimats, estimades, és poc probable i, en tot cas, un món de temptacions és molt preferible a un altre sense elles. Un altre dia, les treballadores.
