Versionant el títol proustià, som en un moment a la recerca d'una autoconsciència no sé si perduda o mai tinguda. La sèrie Westworld, que emet la cadena HBO, no és només una metàfora sobre la pèrdua dels valors humanistes de tota la societat, en mans dels déus del capitalisme que ens manipulen com a inertes titelles. És, més aviat, la metàfora que Plató també va construir fa més de 2 mil anys per explorar la naturalesa de la percepció de la realitat a través del Mite de la Caverna. El filòsof grec explicava als seus pupils la impossibilitat de l'home de conèixer qui som en essència, encotillats inexorablement per creences, influències i condicionants. Alhora, la història que ens explica la ficció televisiva de Westworld, basada en una pel·lícula dels anys setanta, Ànimes de metall, descriu una trama sobre el despertar dels robots, dissenyats amb una intel·ligència artificial tan desenvolupada que arriben a tenir memòria i sentir emocions. El relat no és nou perquè films com Blade Runner, Matrix o Jo, Robot plantegen una societat distòpica en un futur incert en el qual les febleses dels humans són aprofitades per una intel·ligència artificial i superior. L'acció de la sèrie, entre confusa i enganyosa, es desenvolupa en un hermètic laboratori on es programen i actualitzen els robots amb trets humans, i en un parc d'atraccions ambientat al Far West, escenari propici perquè aquests miralls humans acabin rebel·lant-se contra els seus creadors. La sèrie és un exemple de les pessimistes prediccions d'algunes investigacions que parlen dels futurs riscos de la Intel·ligència Artificial. Inquieta que els grans gurus de la informàtica comparteixin aquesta preocupació. Però esgarrifa més pensar que el físic i divulgador Stephen Hawking, que va morir fa uns dies, expressés el seu temor que la IA acabés literalment amb l'espècie humana. Un pronòstic aterrador.
