L'altre dia va ploure tota la tarda amb una intensitat extraordinària. Els carrers del barri eren buits, fins i tot els cotxes semblaven haver-se refugiat del temporal als garatges. A última hora vaig decidir apropar-me al xinès a buscar unes cerveses. Vaig anar-hi corrent, sota la cobertura d'un paraigua simbòlic, amb dues barnilles trencades, i vaig arribar xop des del cap fins als peus. El xinès, que estava sol a la botiga, em va oferir un assecador de mà que devia tenir malament la clavilla, ja que només endollar-lo va saltar el diferencial i ens vam quedar a les fosques. El comerciant era darrere de la caixa i jo al costat de la nevera dels refrescos. Cap dels dos es va moure ni va dir res, com si agraíssim aquell silenci i aquella foscor que propiciaven una rara comunió entre orient i occident. De tant en tant, jo escoltava la seva respiració i ell, suposo, la meva.
Al cap de dos o tres minuts d'aquella experiència mística gairebé insuportable, el xinès es va acostar a la caixa elèctrica, va activar l'interruptor i va tornar la llum. Amb ella, ell va tornar al seu paper de xinès i jo al d'espanyol. Vaig agafar de la nevera un paquet de sis cerveses i em vaig acostar a la caixa. Ni un ni l'altre vam esmentar res del que havia passat, com si en parlar-ne ho devaluéssim. El que sí vaig fer va ser tornar-li l'assecador, el cable del qual va enrotllar abans de guardar-lo. Mentre interactuàvem, la pluja queia furiosa contra la vorera i la calçada. El seu soroll arribava fins a l'interior de l'establiment com una música una mica monòtona, de ressonàncies religioses. Vaig pensar en el gregorià preguntant-me si a la Xina tindrien alguna cosa semblant. Li vaig pagar amb un bitllet de 20 euros, el canvi me'l va tornar amb una parsimònia que no era d'aquest món, i em vaig acomiadar amb un fvagi bé vulgar, amb el vagi bé de cada dia, potser per restar transcendència a l'estrany succés.
Ja a casa, mentre m'eixugava el cap, vaig intentar codificar el que havia passat sense trobar la manera o les paraules per fer-ho. Després em vaig posar roba seca i vaig anar al saló per veure el telediari de la nit. Però em va semblar que qui el veia era el xinès, ja que jo m'havia quedat misteriosament atrapat a la seva botiga, al costat de la caixa enregistradora, escoltant la pluja.
