Hi ha un cas més curiós que el dels ciclistes daltònics davant del semàfor en vermell i el dels que han entès a la inversa la funció de la vorera i la calçada. És el dels ciclistes que tenen fòbia als carrils bici, coneguts popularment com a ciclistes disfressats. Es distingeixen ràpidament: bicicleta de 1.500 euros pel cap baix, sabatilles Shimano de 150 el parell, coulotte i samarreta de colors estridents i un casc que en cap cas pot costar menys de 200 euros. Ah, i ulleres de sol, que no faltin les ulleres de sol ben cares. Lògicament, a algú que va equipat com si fos un professional a punt d'enfilar els Champs Elisées en l'etapa final del Tour, li sembla poca cosa un miserable carril bici que li hem pagat entre tots. Els carrils bici són per a famílies d'excursió, algun estudiant usuari de la Girocleta i treballadors que van a la feina. O sigui, per a pobres. Qui s'ha gastat una pasta a semblar esportista, no pot compartir carril amb pelacanyes de tota mena. Mereix córrer al costat dels cotxes, que un no triga tanta estona a disfressar-se perquè després el confonguin per un aficionat de pa sucat amb oli.
Els ciclistes disfressats miren per sobre de l'espatlla els pocacosa que compleixen les normes i circulen pel seu carril específic. En un país on els governants asseguren que les lleis es poden desobeir a discreció si pertanys a la casta adequada, els ciclistes disfressats bé han de poder arrogar-se tots els drets que els interessi. I fins i tot algun que no els interessi, només perquè sí. En vies com Emili Grahit, pont de Fontajau o el pont sobre el Ter, els antropòlegs poden estudiar aquesta nova espècie (diuen que) humana. Fins i tot poden assistir al seu enuig si algun conductor que ignora les prerrogatives dels ciclistes disfressats, els recrimina que entorpeixin el trànsit en lloc d'usar el carril-bici. Quan un ciclista disfressat s'ofèn perquè algú l'ha confós amb un pobre ciclista (o pijor encara, amb un ciclista pobre), no només aixeca el dit d'una mà i insulta a qui ha gosat faltar-lo al respecte, sinó que, si té temps i equilibri, mostra les factures que sempre duu a sobre per aquests casos i crida: aquí està tot el que m'he gastat, jo no puc circular pel carril-bici!
Al cap i a la fi, si no els fa vergonya la seva ridícula vestimenta, per què els n'hauria de fer comportar-se com a bandarres de carretera?
