Ara que el MH President Puigdemont s'ha convertit en ciutadà de la capital d'Alemanya -una característica que compartim- han estat molts els amics i coneguts d'aquí que m'han demanat la meva opinió i avaluació de tots els aspectes del seu periple germànic. D'entrada, quan fou detingut a l'A-7 (coincidències del destí?), ja vaig manifestar la meva confiança en la separació de poders, que a Alemanya és un fet. Perquè Alemanya no és un país lliure dels vicis que tant afecten a la convivència i la política espanyola (i també la catalana), com ara la corrupció, el nepotisme, les portes giratòries, la compra de títols universitaris, etc. Però almenys és un país en el qual la sospita de qualsevol irregularitat és estudiada a fons per les autoritats competents, que, aleshores sí, actuen sempre segons el que regula la llei. I quan la llei no ofereix cobertura literal sobre un supòsit (com ara pel suposat «delicte» de rebel·lió), es jutja segons el seu «esperit», tot valorant sempre l'interès comú per sobre de qualsevol altre.

Però l'alliberament del president també ha tornat a demostrar que Espanya encara està a anys llum d'ésser una democràcia «de veritat». Que un líder d'opinió hagi estat capaç de dir públicament i impune tot el reguitzell de bajanades que ha deixat anar l'impresentable Federico Jiménez Losantos a la «seva» emissora o que centenars d'espanyols anònims s'hagin alegrat amb sorna del trist succés de Münster del cap de setmana, o inclús el ruixat que el vicepresident del grup popular europeu Esteban González Pons va proferir ahir a les autoritats judicials alemanyes en una carta que ha enviat als seus companys de grup parlamentari, demostra que al regne dels Borbons queda massa gent a favor de l'« ordeno y mando», perquè en el fons el que volen és formar part d'aquesta elit i «matxacar» els «seus» súbdits.

Quan li he explicat aquest punt de vista a un bon amic i espanyol(ista), es va enfadar perquè no volia sentir-se al·ludit per la meva generalització. I és ben cert que fa mal quan et fiquen al sac amb gent amb la que no vols tenir res a veure. Però és el que hi ha. Soc berlinès catalanista i durant 45 anys he estat testimoni de com Espanya exercia el seu poder colonial sobre una Catalunya que sempre ha defensat els seus interessos de manera pacífica i raonada. I Espanya exercia, exerceix, la seva suposada supremacia a qualsevol preu: mentint, judicialitzant, acusant falsament, amb brutalitat policial, política, de forma antidemocràtica, irracional. El meu amic es resisteix a acceptar la possibilitat d'un divorci, però crec que en el fons ja veu que, encara que les dues parts hagin comès errors, els dels espanyols són irreparables.