Fa un segle, plantejar una reflexió sobre el futur d'Espanya feia una insuportable pudor d'extrema dreta i de moviment feixista. El que va passar el 1936 amb els crits franquistes d'« una, grande y libre» va confirmar aquelles apreciacions. Van guanyar ells i així ens ha anat als que vam néixer a meitats de segle XX. No obstant això, els anys han passat, som al 2018, un es reclama europeista d'esquerres i ha decidit no tenir por de les paraules. La llibertat d'opinió inclou ficar-se en jardins complexos, que intel·lectualment importen.

València, Barcelona i Madrid, en ordre invertit, no només són les tres principals ciutats espanyoles, sinó també les capitals de tres comunitats autònomes (CCAA) que avui defineixen la gran crisi política del Regne d'Espanya. Cadascuna té el seu corresponent i específic relat de ruptura, pel que fa a la relació entre Estat i societat. Dimecres passat, a La Vanguardia, Enric Juliana des del seu lloc de sotsdirector a Madrid, escrivia: «A Catalunya ja hi ha una majoria social que imagina el futur en forma de república, tot i que aquesta república tarda a arribar, o no arribi mai. Madrid, encara oscil·la entre el motí i la gestió dura o pragmàtica del que existeix. La Generalitat de Catalunya va estar a punt de desestabilitzar l'Estat la tardor passada. La Comunitat de Madrid està minant la credibilitat del sistema Espanya en aquests moments». Des de la tercera capital, sempre oblidada en les grans anàlisis, afegeixo que aquí s'esgrimeix un greuge insofrible basat en temes tan dispars com el finançament autonòmic, la connexió ferroviària amb Europa i les inversions territorials dels pressupostos generals de l'Estat. Des de la Generalitat Valenciana, més que un suposat greuge de segles, emana la major de les desconfiances respecte a l'Estat espanyol.

Les tres CCAA porten a sobre l'estigma de la corrupció de la seva curta història autonòmica. Una l'arrossega des de l'època pujoliana, la mecànica de la qual ha facilitat que aquella Generalitat hagi transgredit la Constitució sense més, sent capaç de posar en escac a Espanya. Una altra, la Comunitat de Madrid, que no se sap molt bé que fa a la relació de CCAA, ha debilitat la reputació del sistema Espanya ja que allà, a més d'haver explotat dues trames de corrupció obertes en canal amb expresidents autonòmics com a presumptes delinqüents, manté una presidenta a qui li sembla d'allò més natural i just obtenir un màster en dret autonòmic sense haver de trepitjar cap aula. A València, el Consell del Botànic ha pensat que existia la possibilitat de governar després dels anys purulents de l'època ZOC ( Zaplana- Olivas- Camps) que tot ho va pervertir. El Govern valencià, en la seva campanya contra l'Estat, no va dubtar a afirmar que la culpa de la seva actual incapacitat es devia al model de finançament (que el seu propi actual president va votar al Parlament) i que el gran objectiu sembla consistir a fastiguejar a consciència els valencians, i que només el 10% del fantàstic deute acumulat era degut a les corrupcions del PP de l'època ZOC.

L'independentisme buit de realitat econòmica de Puigdemont; la manca d'ètica de la mentidera Cifuentes; i el maniobrerisme de poble de Puig no són categories polítiques comparables, però cada un d'ells, en el seu espai, han anat plantejant situacions que conjuntament condueixen a l'Estat a una tempesta perfecta que fa olor d'escac i mat. Aquest pessimisme propi de fi d'època possiblement no seria tan exacerbat si, davant d'aquests tres responsables de CCAA, no haguéssim tingut presidents del Govern aparentment incapaços d'entendre el que ha estat passant en les CCAA (fa uns dies a València, amb Puig assegut al seu costat, Zapatero va expressar de fet la seva solidaritat amb Rajoy: «No vull tirar una galleda d'aigua freda, però hi ha coses que són difícils de canviar, molt difícils. Espanya té una estructura poblacional i geogràfica, i els problemes poblacionals pesen molt en el que és un sistema de finançament, els serveis públics costen més en CCAA on els municipis són petits, les extensions geogràfiques enormes i tenen una població més envellida»). El futur d'Espanya és delicat quan Rajoy viu en la seva particular Numància (al gener va complir 5 anys: « Luis. Lo entiendo. Sé fuerte. Mañana te llamaré. Un abrazo»). Rajoy i el PP porten una nau que no saben governar i en la metàfora dels escacs això porta a l'escac i mat.

La Generalitat inventa rutes cap a la independència que acaben al precipici i amb la ruptura semàntica de la paraula violència. La Comunitat de Madrid es consolida com la institució més agresta d'Espanya. Deia Juliana que una tarda de debat polític a l'Assemblea de Madrid és una experiència forta, no apta per a esperits sensibles. Allà la dreta i l'esquerra lluiten sense miraments, ni concessions. Hiperrealisme, li'n diu. Si els amics del periodista al Consell l'informen adequadament, sabrà de l'enorme acritud dels insults i desqualificacions que des d'algunes conselleries valencianes es profereixen contra el govern central.

Miro al meu voltant i no veig a ningú amb autoritat moral per plantejar una solució viable i postmoderna (la que hem conegut fins ara, se n'ha anat per no tornar). No confio en els polítics actuals que s'omplen la boca de la necessitat de «cosir ferides» quan les obren diàriament amb acarnissament cruel i egoista.

L'única esperança és Europa, però els esdeveniments que registra superen la imaginació de novel·listes i autors del teatre de l'absurd. Com escrivia fa poc The Guardian: la política al Regne Unit encara mostra pocs signes de recuperació després del «col·lapse nerviós nacional» del Brexit; França «va escapar per poc d'un atac de cor» a les eleccions de l'any passat, però el principal diari del país gal considera que això només ha fet poc més que alterar la «descomposició accelerada» del sistema polític; a Itàlia, «el col·lapse de l' establishment» a les eleccions de març fins i tot ha portat a parlar d'una «arribada bàrbara», com si Roma caigués un cop més. A Alemanya, mentre, els neofeixistes es preparen per assumir el paper d'oposició oficial, introduint una ansiosa volatilitat en el bastió de l'estabilitat europea». De Grècia, Hongria i Polònia, millor no parlar-ne.

Els avisos d'«escac» solen acabar amb el contundent «escac i mat». Per això segueixo disposat a fer de la necessitat virtut amb la nostra vella Europa.