No sé gaire bé en què consisteix l'astènia primaveral, però m'imagino que en un quadre simptomàtic d'indolència com el que pateixo aquests dies. Llegeixo a internet que «les síndromes de l'astènia són la fatiga generalitzada, la somnolència diürna, la desmotivació, l'atordiment, la dificultat de concentració, la irritabilitat, la manca de gana i la disminució de la libido»; i també llegeixo que, segons els metges, es tracta més d'un mite que d'una realitat. L'astènia es pot patir al llarg de tot l'any o en períodes determinats, quan un s'ha fatigat més del compte o senzillament s'avorreix de fer sempre el mateix. Els pares del desert preferien, en canvi, parlar d'accídia, una mena d'amargor a la punta de la llengua, un regust àcid de l'absurditat de la vida que sorgia, segons sembla, de la desídia, de la mandra i del relaxament general a la disciplina. Curar vindria de tenir cura de la pròpia vida; de manera que, en un sentit general, podríem referir-nos a l'accídia i a l'astènia com una conseqüència de descuidar-se o de deixar-se anar, abandonant en definitiva els camins adequats...
No sé molt bé el que és l'astènia, encara que sí la fatiga i el cansament quan la feina s'acumula i les forces flaquegen. Llavors un té el capritx de la ganduleria, que és el somni de l'home modern i també el meu: viure per a un mateix, seguint el dictat dels desitjos. Per descomptat, tots volem sentir-nos a gust amb la nostra actitud, amb el nostre comportament. I, per descomptat, la moralitat en el nostre temps no es basa en les virtuts -prudencia, justícia, fortalesa, temprança-, sinó en valors com la solidaritat, la comprensió i la multiculturalitat. Té sentit que així sigui, si pensem que en la nostra cultura els criteris del que és veritat o mentida s'han desdibuixat a favor de sentiments que es creuen purs i nobles, com la llibertat, la felicitat o la voluntat. Si un vol alguna cosa, per què no ha de tenir dret a tenir-la? I qui pot qüestionar que sigui just aquest desig, sobretot si no interfereix amb la llibertat ni els drets de ningú més? I, si alguna cosa es fa pacíficament i en democràcia, per què serà dolent? Són pensaments circulars que giren al voltant dels bons sentiments com a fonts de dret i de veritat. En la nostra història democràtica recent, es tractaria d'una característica del zapaterisme.
Les emocions generen cansament i fatiga, sens dubte, però també resulten addictives perquè tendeixen a repetir-se. D'aquí el desig i el seu oposat, una mena d'astènia. En clau política, observem com el que ara es diu relat constitueix una successió d'episodis qualificats com a «esdeveniments històrics», «amenaces» o «oportunitats úniques». Tot això genera, primer, interès i, més tard, desgana o cansament. Les monges de Port-Royal van anomenar aquesta agitació «soroll de mosques» i avui entenem el sentit d'aquesta cita millor que fa uns anys. La sobredosi d'emocions convida a la fugida de la realitat, encara que aquesta fugida pugui tenir molts rostres: per a uns, la persecució d'una quimera; per a d'altres, el desinterès; per a d'altres, encara, aquest atipament que condueix a la campana de vidre, a la retirada del que és públic.
L'astènia, en política, seria el moviment pendular que porta de la mobilització permanent a la fatiga crònica. Cadascuna té els seus riscos, i cap d'ells menor. El més evident em sembla que és el descrèdit de la democràcia, la qual ha derivat cap a una teatralització contínua, inoperant i, segurament, corruptora de la vida pública. Quan ja no es conreen les virtuts, succeeix el que sempre ha passat a la història i és el debilitament de la terra natal de la civilització que es resseca i es torna erma. La mobilització permanent condueix a la persecució monstruosa de les quimeres de la raó. La fatiga condueix a l'abandonament de la cosa pública i al pessimisme general sobre la feble naturalesa de l'home.
Si el mestre Confuci va observar que «un home només revela el seu veritable ser quan està en dol pels seus pares», també les societats es mesuren a si mateixes quan s'enfronten als seus dimonis i no es deixen guiar per ells, sigui l'astènia, la frivolitat o el fanatisme de les idees pures.
