Avui el sol s'ha deixondit, tot deixant de racó la peresa que l'ha estat caracteritzant els dies primerencs de la primavera; ja ha agafat força embranzida i, fins i tot, pica. És un dia immillorable per tal d'estirar les cames per la capital gironina. El cor de la ciutat dels quatre rius batega feliç enmig d'una resplendor que obsequia cascades de vida a resident i visitants. A cor què vols cor què desitges arribo a la Rambla. I, de cop, un esglai m'envaeix; una estranya sensació m'atabala; quelcom hi ha de tan diferent que una tristor assalta, de cop, el meu cor. Carat, m'han canviat la Rambla! Què hi ha de dissemblant que origina tot aquest sorprenent enrenou dins del meu ser? No trigo gaire a descobrir-ho: manquen arbres; molts til·lers han desaparegut de la Rambla. Algú els ha tallat per ordre d'algú altre.

El fet, sense cap mena d'esbrinament de motivacions, cap valoració i cap tasca de reflexió, d'antuvi és simplement horrorós. I no en manquen dos, ni cinc, sinó fins a dinou que he comptat. Resten els forats entre cadires i taules de les típiques terrasses. On manca un til·ler no hi ha persones que gosin asseure's a fer el vermut o a dinar, a causa de la calor que causen uns raigs de sol que ja no són destorbats per les branques d'uns til·lers, que eren uns habitants més d'aquesta artèria principal de la ciutat. La dolça ombra ha estat abolida per decret. No m'estranyaria gens que els responsables d'aquests establiments tradicionals estiguessin emprenyats. És evident que les seves caixes ja no s'emplenen com abans.

Un cop supero l'esbalaïdor cop anímic originat per la visió d'una Rambla desangelada, començo a reflexionar sobre el succeït. Algú em diu que els tècnics de l'Ajuntament van observar que els til·lers estaven afectats de tal manera que les branques podien caure, àdhuc el tronc sencer, i que per tal d'evitar el potencial perill, el regidor de Sostenibilitat, Medi Ambient, Participació, Seguretat i Cooperació (carat! quin càrrec més ostentós!), Eduard Berloso, amb el vistiplau de l'alcaldessa (presidenciable?) Marta Madrenas, va decidir tallar-los de soca-rel.

Si verament existia un perill real, irrebatible i imminent, la decisió podria haver estat encertada; ara bé, tenint en compte que tothom s'ha assabentat (inclosos els responsables de les terrasses, segons m'expliquen) el mateix dia que els operaris van acudir a tallar-los, soc del parer que en aquest afer l'actual equip de govern de l'Ajuntament gironí ha demostrat un cert tic autoritari i gens democràtic. Pensava que l'època de l'«ordeno i mano» ja havia estat superada des de feia anys i panys, però observo que no. Potser si haguessin parlat amb les persones afectades, amb els veïns, àdhuc amb altres professionals, tal vegada hagueren aflorat possibles solucions alternatives no tan dràstiques. Qui sap! De més verdes en maduren! Però el fet de no voler parlar amb ningú, per si mateix, ja és més greu que el fet d'haver matat aquests til·lers històrics de la Rambla. Els arbres que diuen que volen plantar de ben segur que trigaran molts d'anys a fer la mateixa ombra que els que hi havia. És del tot lamentable que alguns polítics emprin esforços propagandístics emplenant-se la boca de diàleg, i, organitzant actes simbòlics, i canviant el nom de les places de tots en nom d'una ideologia determinada, i, a l'hora de la veritat, en els temes que afecten verament els ciutadans es neguin a dialogar. Observo que ja fa un temps que, malauradament, està tornant l'«ordeno i mano», i no només a Madrid!