10 de maig de 2018
10.05.2018

Ciberdictadures

10.05.2018 | 07:08

Facebook ha tancat el compte del teatre Tantarantana de Barcelona pel cartell d'un espectacle on es mostra la part de l'anatomia masculina que comença allà on acaba l'esquena. Diu que és pornogràfic.

Si tots som a Facebook i Facebook practica la censura, no en podem escapar. Com en una dictadura.

L'Estat també censura, però en democràcia els governants dels estats són elegits, discuteixen amb l'oposició i compareixen davant els electors a les urnes. D'aquest principi se n'escapen les dictadures totals, capaces d'imposar el silenci sense rèplica. Facebook és una empresa, té un amo totpoderós que dicta les regles, sense cap parlament que el limiti. Com una dictadura, aplicada a través d'una estranya policia anomenada «algoritme», però dictadura al capdavall.

En la nostra societat les empreses no són democràcies. L'amo mana. Si de cas, les democràcies imposen controls externs perquè els amos no facin el que els doni la gana; s'han d'ajustar a les lleis, obeir els governs i acatar els tribunals. Però de portes endins, les ordres les dona el tenidor del capital.

L'amo d'un cine pot decidir quines pel·lícules projecta i quines no, i escudar-se en el fet que l'espectador té diverses sales i programacions per triar. Però si quasi tots els cines d'un país pertanyen al mateix propietari, la cosa canvia. Llavors els drets absoluts de la propietat es converteixen en una limitació a la llibertat. Les grans tecnològiques s'han convertit en una cosa molt semblant. Si tothom és a Facebook i a Google, i no es pot fer res fora d'aquestes plataformes, el seu poder es converteix en enorme, i la seva capacitat de censurar, o d'orientar (des del vot a la compra), esdevé clarament excessiva.

Aquest poder excessiu deriva d'una acrítica acceptació popular. De les dictadures polítiques és difícil escapar-ne, però ningú no ens obliga a tenir un compte en una plataforma que es comporta de manera contrària al que creiem just. Tanmateix, l'escàndol de les dades personals filtrades a un laboratori de propaganda política no ha portat a cap deserció en massa. Només unes quantes baixes testimonials. Pessigolles al gegant, que ja distreu l'atenció amb nous invents.

Però qui realment sap coses de nosaltres és Google, que ho veu tot, ho escolta tot i ho analitza tot. I del gran buscador és realment difícil escapar-ne. Tantes coses bones i de franc! Només a canvi dels nostres més íntims secrets.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema