La novel·la La passió necessària, de Joaquim Tremoleda, recrea la vida i miracles del pintor Marià Llavanera (Lladó 1890-1927). Ja anava sent hora de tornar a reivindicar l'obra i la figura d'aquest autor, que va fundar, de ben segur sense proposar-s'ho, l'anomenada escola de paisatgistes alt-empordanesa.

Llavanera, ves, ha estat de sort, perquè s'ha trobat amb un cronista que jugava a favor seu. Si et dius Dalí i et toca de biògraf Ian Gibson, has begut oli. Perquè l'home no et suporta i s'escarrassarà a demostrar que eres una plaga d'Egipte. Un model narratiu avui molt en voga, gràcies al jutge Llarena.

Marià Llavanera respon al clixé conductual dels genis romàntics i dels modernistes geniüts. Com a artista, és primitiu, intuïtiu i gens amic de teories filosòfiques. Com a individu, és arrauxat: practica la boxa, va en moto i caça tords i senglars.

Al Louvre, va quedar meravellat davant la magnitud i la majestuositat de Les noces de Canà, l'obra de Paolo Veronese. El va impressionar tantíssim, que en va voler fer una versió pagesa. Aquest quadre, inacabat, seria el seu cant del cigne creatiu.

A La passió necessària, Tremoleda evoca amb rigor, coneixement i una bona dosi d'humor els tràfecs culturals i artístics que, a principis del segle passat, van convertir Figueres i rodalies en un magma viu i interessant. En aquest caldo de cultiu, Llavanera sempre va ser un astre excèntric, que anava per lliure i creia en l'art com a eina de realització personal. Tenia, esclar, tots els números per ser el protagonista de la primera gran novel·la sobre Lladó. D'un biopic necessari.