Darrerament, el carrer és protagonista d´un clam d´indignació, d´insatisfacció, de desconfiança vers les polítiques econòmiques i socials del govern que marginen els febles i entronitzen la desigualtat, de sentències judicials que no estan en sintonia amb els postulats fonamentals de la democràcia com la llibertat d´expressió, de reunió i de decisió.
Una riuada de jubilats que se senten menystinguts, de dones ferides en la seva dignitat i multitud de ciutadans que veuen minvats els seus drets de lliure expressió i decisió.
La desconfiança s´incrementa a l´enèsima potència quan veuen que la corrupció i el tràfic d´influències és moneda de canvi entre alguns (massa?) servidors de l´Estat.
La desconfiança generalitzada que inunda carrers i places és copsada pel president del Suprem, Carlos Lesmes, que adverteix: «quan les crítiques consisteixen en desqualificacions emanades de persones que ocupen responsabilitats públiques, es compromet greument la confiança que el nostre sistema de justícia mereix dels ciutadans».
Entenc l´advertència de l´alt magistrat, perquè en una societat mancada de confiança no s´hi pot viure, s´autodestrueix. Per a la vida social, la confiança es com l´aire que respirem. Si aquest aire que ens dona vida està contaminat, ens malmet la salut, fins a situacions irreversibles. Així mateix la confiança contaminada per la desconfiança, és la mort de les institucions que vetllen (o han de vetllar) per la dignitat i el benestar dels ciutadans. En definitiva, per la pau social.
Tanmateix, crec que el senyor Lesmes s´equivoca quan dirigeix la seva advertència als que es manifesten perquè se senten víctimes o als ciutadans conscients, solidaris i compromesos amb els valors democràtics que veuen denigrats. No i no, senyor Lesmes!
Els seus retrets no els ha de dirigir als missatgers que denuncien el desori ingent de l´Estat, sinó als seus causants, als negligents, irresponsables, manipuladors, malversadors que malmeten la confiança dipositada en les institucions públiques. La confiança no es dona gratuïtament, ni per imperatiu legal, sinó que es guanya. Com es guanya?
Per a mi, la resposta és que els màxims responsables vetllin, procurin, previnguin, controlin i formin per tal que el personal sotmès al seu comandament siguin persones de provada integritat, que les seves intencions se sustentin amb postulats demòcrates, i es formin perquè siguin professionalment competents.
Amb aquestes premisses alliberarem el cos social dels efectes nocius de la desconfiança? Sí, en bona part, però no, en la totalitat de la societat.
També cadascú de nosaltres hem de revisar si en el nostre lloc de treball, en les nostres responsabilitats econòmiques i socials, en les nostres relacions familiars, som sembradors de confiança o sembrem el jull de la desconfiança. No podem exigir confiança si al nostre entorn no la generem. No ho dic jo, ho diu Gandhi:
«Un home no pot actuar de forma correcta en un àmbit de la vida mentre es dedica a actuar de forma incorrecta en qualsevol altre àmbit. La vida és un tot indivisible».
Prenguem-nos seriosament la manca de confiança personal i social, com hem pres consciència de salvar el medi ambient. Ambdós son necessaris i imprescindibles per a la supervivència de la nostra espècie.
Hi ha mites sobre la confiança que hem de superar. N´esmentaré tres. La confiança, quan es perd, no es pot recuperar. La confiança no es pot ensenyar. Confiar en les persones implica massa riscos.
Els tres mites són falsos, si sabem aplicar una «confiança intel·ligent». O sigui, una confiança barreja d´ingenuïtat i de racionalitat. Les relacions basades només en la ingenuïtat ens poden portar a vendre (comprar) «duros a quatre pessetes». Les basades exclusivament en racionalitat ens aboquen al control permanent que treu velocitat a les decisions i les encareix terriblement.
Es poden calcular els costos econòmics i sobretot personals i socials de la desconfiança? Es poden emprendre accions que minorin la desconfiança i ampliïn la confiança? Evidentment que sí!
Tinc notícia d´un centre acadèmic dedicat exclusivament a la confiança de les relacions personals, familiars, de les empreses i de les institucions públiques. Ensenyen a adquirir hàbits que generin confiança, a saber avaluar el costos i la pèrdua d´agilitat en les organitzacions quan minva la confiança.
Si voleu consultar la seva web, és: www.CoveyLink.com
Permeteu-me que finalitzi aquest treball amb el consell de l´escriptora britànica Frances Anne Kemble: «És millor confiar i ser enganyat, / i plorar per aquesta confiança i per aquest engany / que perdre la beneïda esperança de la veritat».
