El 1897, Ferran Tárrida, un enginyer anarquista d’origen cubà va publicar, a París, un demolidor testimoni entre col·lectiu i individual, sota l’il·lustratiu títol Les inquisiteurs d’Espagne. El llibre contenia tot el que va esdevenir-se arran del que va ser conegut com «Els processos de Montjuïc». En el difícil context de la guerra de Cuba, i arran d’un fosc atemptat a la processó de Corpus al barceloní carrer de Canvis Nous -tot indica que de falsa bandera-, va desfermar una cruenta repressió de tota la dissidència política catalana.
La policia, l’exèrcit i la Guàrdia Civil van fer una operació, probablement planificada amb força antelació, que amb el sistema de «pesca d’arrossegament» van detenir i internar a prop de mig miler de lliurepensadors, anarquistes, periodistes, editors, autors teatrals, republicans, catalanistes i mestres d’escoles lliures. El panorama fou terrible: un veritable Abu Grahib a còpia de tortures, maltractes, incomunicació, absència de drets, judicis sumaríssims sense garanties, on les sentències estaven provades. Alguns dels detinguts es van suïcidar. Altres, van perdre per sempre més la raó. Finalment, i sense proves tangibles, més enllà de confessions extretes per tortura, van executar-se cinc presoners, i van dictar-se desenes de sentències de cadena perpètua, llargues condemnes a presó i exili.
El llibre de Tárrida, editat pel mateix mitjà, l’Intransgeant, el mateix que l’any següent destaparia l’Affaire Dreyfus, va acabar essent un escàndol internacional que dinamità la reputació internacional d’Espanya, presentant el país com a una potència reaccionària i ressuscitant la imatge inquisitorial i antidemocràtica que ha caracteritzat el país al llarg de la majoria de la història contemporània, cosa que va contribuir al seu aïllament internacional, i finalment el desastre del 98. Anys després, quan el mal ja s’havia fet, la revisió del cas havia aportat proves de les irregularitats del Procés.
La imatge de les fotografies dels docents denunciats a l’Institut Palau de Sant Andreu de la Barca em va fer pensar en aquest episodi històric, no prou explicat a les aules de Secundària del país. Mestres assenyalats per denúncies anònimes eren condemnats per l’opinió publicada sense proves en un acte d’agressió brutal contra els implicats, les seves famílies i, per extensió, per a la resta de docents i la comunitat educativa del país. Mestres i professors, amb noms i cognoms, acusats de falsos delictes d’odi, per aquells que odien l’escola catalana. Professionals de reputada trajectòria assenyalats i posteriorment amenaçats, en base a procediments que se salten tots els protocols i garanties d’una llei que tants invoquen per violar-la. Docents que són empesos al cadafalc públic en procediments irregulars, il·legals i il·legítims, tal com ens recorda el Síndic de Greuges al seu informe. Ras i curt, ens trobem amb el manual del bon inquisidor: denúncies sense fonament per aterrir els heretges.
En certa mesura, això també representa un pas més en l’escalada d’incitació a les delacions que Societat Civil Catalana havia promogut, a la seva plana web, ja durant la tardor passada, on es demanava a denunciants anònims que expliquessin aquells casos que consideraven, subjectivament, que anava en contra de la seva idea d’educació o les seves opinions polítiques i on s’explicitava que ni tan sols calia afegir proves. Aquest infame model ha estat copiat pel propi PP que al País Valencià, i ara també a Catalunya, convida a la delació quan algú senti, vegi o imagini alguna cosa que no coincideix respecte a com hauria de ser les seves idees sobre educació.
No perdré el temps a assenyalar els quilòmetres de textos de la normativa vigent que garanteixen la llibertat de càtedra i expressió i que, des del sindicat, hem editat per posar-los a disposició de la comunitat educativa. Tanmateix, en aquest període d’excepció, en què, per tractar de preservar la unitat estatal, s’estan carregant els més elementals principis democràtics, entre els aplaudiments entusiastes del nacionalisme franquista dels uns i el silenci eixordador i còmplice d’altres, el que està passant és brutal i greu, i cal que la comunitat educativa en particular i la societat civil en general reaccioni mitjançant contundents mobilitzacions al carrer, a les institucions, per terra, mar i aire.
El més indignant de tot és com la classe política espanyola fa servir l’escola catalana com a arma política. És d’una indecència intolerable determinats tuits de líders polítics que inciten a l’odi contra tots els professionals de l’educació catalana, i que tingui entre els seus plans una depuració del magisteri semblant a la perpetrada pels seus referents ideològics l’any 39. Aquests responsables polítics, pel bé de Catalunya, pel bé d’Espanya, haurien de plegar. Els mitjans que sustenten aquesta cacera de bruixes contra els dissidents haurien de tancar. La causa general contra l’escola catalana, que pretén sancionar a mestres per activitats com permetre debatre sobre qüestions d’actualitat, fer urnes de paper a la classe de plàstica, criticar l’evident i provada brutalitat policial de l’1 d’octubre, expressar les seves opinions polítiques o, simplement, passar per allà i caure malament a alguns denunciants, ha d’acabar i revertir-se contra aquells que pretenen destruir la convivència a còpia de porres i jutjats.
Convidem a la societat civil a defensar la llibertat de pensament i d’expressió a les aules, als claustres i als carrers. Convidem a la comunitat educativa a mobilitzar-se a favor dels principis democràtics i per més llibertat, a l’escola, i al món. I també, per acabar amb els inquisidors responsables de tota aquesta misèria moral.
