16 de maig de 2018
16.05.2018

Duels de reines

16.05.2018 | 06:59

Europa havia descartat un governant amb alguna cosa semblant a un intel·lecte, i després va arribar Emmanuel Macron. En un dels seus discursos recents, el president francès afirma que es necessita ser lliure per plantejar paradoxes, i que plantejar paradoxes és imprescindible per ser lliure. Aquest circuit condueix a preguntar-se en què es diferencia un Govern català instal·lat en el caos, d'un Govern en què la vicepresidenta i la ministra de Defensa no es bufetegen en públic perquè un vídeo semblant de les Reines espanyoles va significar la perdició de totes dues.

El remake madrileny de Sofia contra Letizia, amb Dolores de Cospedal i Soraya Sáenz de Santamaría en els papers protagonistes, ha convertit els duels de reines en un factor d'atracció nacional que hauria d'enfocar-se cap al mercat turístic. L'elecció de dates tan assenyalades com el Diumenge de Pasqua i el Dos de Maig realça els enfrontaments. Les similituds entre La Zarzuela, la Moncloa i la Generalitat s'aturen en els comportaments agressius. La diferència és que el Govern disfuncional pot destituir el Govern informal quan li plagui. La viceversa ni es planteja, gràcies al PSOE.

En un altre país resultaria curiós que les duelistes del Govern posseeixin solucions infal·libles per resoldre la crisi catalana, mentre empitjoren a l'uníson la reputació de l'Executiu estatal en què es troben enquadrades. Així, Cospedal afirmava marcial que els exèrcits estaven preparats per a una possible intervenció a Catalunya. No obstant això, en el seu particular 2 de maig va quedar clar que se sentiria més feliç disparant una canonada contra les dependències vicepresidencials a La Moncloa.

La paradoxa es repeteix a l'altra riba. Sáenz també presumeix d'haver pacificat Catalunya, una gesta que va presentar en termes semblants als utilitzats per George Bush per presumir de l'alliberament a mort de l'Iraq. «Qui ha fet que els independentistes no tinguin líders perquè estan escapçats?» És a dir, que el seu Govern empresona polítics amb independència del poder judicial, una visió original de la separació de poders. Després del duel de cops visuals de la festivitat madrilenya, està clar que la guillotina aplicada per la vicepresidenta a Oriol Junqueras suposa un càstig insuficient per a Cospedal.

El federalisme asimètric que predicava Pasqual Maragall ha de consistir que Madrid resol el problema català alhora que agreuja l'espanyol. Així s'explica que Catalunya sigui just un residu en l'inventari de malsons dels espanyols, segons el CIS, en tant que el Govern desvincula índexs de preocupació inigualats des de les plagues d'Egipte. A falta de saber si es pot governar la Generalitat des de Brussel·les o Berlín, la baralla entre Cospedal i Sáenz certifica que el PP no sap governar Espanya des de Madrid.

Un cop pronunciades les dues contendents del duel, quedava pendent el veredicte de l'àrbitre per establir un guanyador. Per tractar-se del col·legiat Rajoy, es podia esperar l'enèsima aplicació de la solució Cifuentes, consistent a ressaltar que no hi ha cap motiu de preocupació, per despatxar a continuació amb males maneres la protagonista de l'escàndol. No obstant això, el president del Govern ha amanit la seva passivitat amb una referència barroera al problema candent. Segons el presumpte cap de Sáenz i Cospedal, tot i que més d'un observador optaria per la jerarquia inversa, l'escrutini del divorci obeeix a maledicències masclistes. Encara que tal vegada va voler dir terroristes, per conduir els comentaristes del duel de reines davant del Suprem.

Sorprèn que ensumi propensions masclistes el polític que va afrontar un debat amb Elena Salgado rondinant, perquè no havia acudit al Congrés per enfrontar-se «amb una vicepresidenta», emfatitzant el gènere. Precisament Cospedal va haver d'acudir en aquella ocasió en auxili del seu cap, davant de les acusacions de virilitat desbocada. «Com que es tracta d'un home i una dona, hi ha alguns que poden intentar fer veure allò d'un noi que pega a una noia, per dir-ho d'una manera molt senzilla». O com diria avui el president del Govern, pur masclisme.

Sense qüestionar l'excelsa capacitat analítica de Rajoy, també sorprèn l'afilat detector de testosterona d'un líder del PP que col·locava sistemàticament les dones en el furgó de cua de cada bloc de cinc candidats, per trampejar amb la llei de paritat. O l'autor de la solució més expeditiva a la bretxa salarial entre homes i dones, «no ens fiquem en això». L'essència de la seva política, masclista o no.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema