El senyor Torra, que ocupava el número 11 en la candidatura de la dreta nacionalista que va encapçalar el senyor Puigdemont, ha passat a ocupar la presidència de la Generalitat amb el suport d'Esquerra Republicana i de la CUP. En pura lògica electoral, no és previsible que qui ocupa aquest lloc acabi accedint a tan alta dignitat i menys encara quan per assolir-la cal posar-se d'acord amb altres forces polítiques i formar una majoria parlamentària. Però res que tingui a veure amb la lògica és aplicable a la realitat catalana des que es va iniciar el Procés. Una successió embogida d'esdeveniments (proclamació retòrica de la República catalana, cessament del govern regional en aplicació de l'article 155 de la Constitució, fugida de dirigents secessionistes a altres països, presó provisional per a alguns d'ells, noves eleccions, investidures fallides, etc., etc.) han propiciat un corriment de terres que ha conclòs amb l'aparició del senyor Torra al capdamunt de la més alta institució catalana. En realitat, l'únic títol que justifica la seva meteòrica ascensió és la voluntat del senyor Puigdemont de nomenar-lo com a provisional successor seu a l'espera que s'aclareixi el panorama. Una provisionalitat que el nou president del govern autònom ha reconegut amb total desimboltura en la sessió parlamentària que va precedir a la seva investidura.

El que es pugui esperar d'un president provisional, amb un govern nomenat pel senyor Puigdemont des de l'estranger i l'obligació de rebre periòdicament instruccions sobre els passos a fer, no passa d'una vergonyosa interinitat. No recordo en la història recent del país un cas semblant de malversació electoral tot i que encara hi ha qui confia en la possibilitat que un cop assumit el càrrec el senyor Torra ens doni la sorpresa d'un comportament autònom i equànime. I referent a això citen la figura d' Adolfo Suárez, que va aixecar inicialment tota mena de recels per la seva trajectòria anterior com a polític franquista per després convertir-se en un valent defensor de la democràcia i de l'autonomia de Catalunya portant Tarradellas de l'exili i restaurant en cert sentit la legalitat republicana.

Per la resta, de la sessió d'investidura de dilluns em van cridar l'atenció dues coses. Una, la invitació purament retòrica dels independentistes catalans cap a la resta d'espanyols perquè els imitin en el procés d'implantar una República per a la resta del país. I una altra, el perfil xenòfob de diverses declaracions i escrits del senyor Torra sobre els espanyols en general i sobre els que habiten a Catalunya en particular. Respecte de la primera és difícilment imaginable que una hipotètica Tercera República consentís la secessió unilateral de Catalunya (ni tan sols amb un govern d'esquerres). I respecte de la segona, va resultar especialment desagradable conèixer la pobra opinió sobre els espanyols que el senyor Torra manifesta en els seus escrits anomenant-los «bèsties amb forma humana que beuen odi», a més de «carronyers, escurçons i hienes».

Una exageració en forma d'insult l'evidència del qual no va poder negar i que el va forçar a demanar disculpes en seu parlamentària i perdó als que poguessin sentir-se ofesos. Encara que molt més ofensiu és l'argument que va utilitzar per disculpar-se dient que tota aquesta mala bava és «fruit de la intensitat que demana el periodisme». I aquest home presumeix de catòlic.