l trinxat de Catalunya continua. Posat en les ratlles de la història del país, tot això d'ara és una part més del contínuum i nosaltres, la baula d'una història més vella que l'anar a peu. Agafin l'autopista que uneix el Principat de Catalunya amb la Catalunya Nord. Tot just passada la frontera, evaporats els rètols que anuncien la sortida d'Espanya i l'entrada a França, n'hi veuran un que dona la benvinguda al «Pays catalan». Uns metres enllà n'hi ha un altre que diu «Occitanie». Que Occitània comenci al Pertús és una fal·làcia. Ho hauria pogut ser, però vam perdre l'oportunitat de construir un gran país allà pel s. XIII. Com ja saben, l'actual megarregió Occitanie es va crear l'1 de gener de 2016 quan es van remodelar les regions i, ai las! va tocar el rebre als catalans, per variar.
Ara que ja tenim president, però, el trinxat s'accelera. El tema: els seus articles i piulades. Thomas Harrington ho explica. És la controversialització, que consisteix a agafar «un detall insignificant i suposadament negatiu relacionat amb la persona que desafia el poder i repetir-lo incessantment en l'espai públic». Les frases del president quan encara no n'era han generat una allau d'insults considerable.
Més enllà de les paraules, però, hi ha d'haver els fets. Perquè una nació és, entre d'altres, un joc de valors que es conjuga entre tots els ciutadans. Els valors, naturalment, són el suc que va deixant la història i la gent que la va fent. Situats entre la monarquia espanyola i la república francesa, el trinxat ha estat assegurat, continuat i insistent. Però els valors que hem anat conformant, també. D'aquí, d'aquest suc que hem anat fent i que seguim fent entre tots, n'ha sortit l'empatia amb els perdedors, l'associacionisme, el republicanisme i tantes altres coses que ens construeixen.
