El dia que Quim Torra es va estrenar al Parlament, l'1 de març passat, algú a la redacció va apuntar que podria ser l'escollit per presidir la Generalitat. No recordo qui ho va dir, ni si ho va fer seriosament o de broma, perquè el discurs de l'ara president en aquell ple d'intent de restituir Carles Puigdemont ja era abrandat, dels més abrandats de JxCat i diria que fins i tot més abrandat que el d' Eduard Pujol. El que sé és que el company del diari, conscientment o inconscientment, va encertar de ple. Quim Torra és president de la Generalitat després que hagués semblat (encara que només fos per un petit instant) que ERC i part de JxCat tenien intenció de fer un govern efectiu. Puigdemont i l'altra part de JxCat ho han impedit aconseguint imposar la tesi del «fer república», sense que se sàpiga exactament què vol dir. També han aconseguit una cosa que cinc, sis o set anys enrere hauria estat impensable; que dues organitzacions que diuen ser d'esquerres hagin votat un candidat molt i molt de dretes. La política catalana fa temps que està instal·lada en una muntanya russa, anant de sorpresa en sorpresa i, és veritat que no hi ha república, ni tampoc es pot «fer república», però tampoc hi ha autonomia ni es governarà l'autonomia. S'ha escollit viure al núvol.
