Va pel mig del carrer, a dalt d'un patinet elèctric de color negre. Va de Salt a Girona, primer dret, i posa cara de velocitat; després s'asseu, a l'altura del carrer de Santa Eugènia. Avança una ciclista per la dreta; pobra, s'endú un bon ensurt i ha de fer una maniobra estranya que obliga cotxes i motos que circulen a prop a fer altres maniobres estranyes. A la transitada rotonda del Güell l'home del patinet s'enfila a la vorera i creua el carrer quan el semàfor és vermell per als vianants (no es deu donar per al·ludit: va sobrat). Després baixa de la vorera i es posa a circular pel carril bici que va fins al centre de Girona. Assegut, encara. L'aparença física li concedeix ben bé de trenta-cinc a quaranta anys. Llueix una barba frondosa; potser això el fa semblar més madur del que és.
Mentre la discussió sobre la propietat de l'espai públic ocupa un espai preeminent en l'agenda política, es parla poc de la proliferació d'andròmines sobre rodes cada cop més estranyes pels carrers de les ciutats. A Girona -i per extensió a l'àrea metropolitana- la qüestió de les bicicletes encara no està resolta -de fet tampoc no ho està en gairebé cap ciutat catalana; la solució no és, precisament, fàcil- i apareixen nous desafiaments per als responsables de gestionar la mobilitat. ¿És normal que un home fet i dret es passegi en patinet elèctric d'aquesta manera, posant en risc la integritat física d'ell i dels altres? Què es pensa aquesta gent, que els carrers també seran sempre seus?
L'actitud de l'home del patinet -això passava ahir, divendres- és pròpia d'algú que es pensa que l'espai públic li pertany. I per descomptat que no és l'únic que demostra un comportament poc solidari que tendeix, també, a la temeritat més absoluta.
Davant de casos com aquests, poca cosa més poden fer els gestors públics que intentar posar una mica d'ordre i aplicar sancions inclements als incívics. Inclements.
