La pell té memòria» solen explicar-nos els dermatòlegs per alertar sobre els perills d'una sobreexposició al sol i altres agents atmosfèrics. Una advertència que pot valer també per a qualsevol altre procés portat al límit de la saturació.

A qui això escriu, el cansament d'esdeveniments repetits l'ha portat a receptar-se una rigorosa abstinència per no sobrepassar les línies vermelles (ara es diu així) de la malaltia mental. Em passa, per exemple, amb les sèries de televisió de gran audiència. N'he vist tantes, i tan bones, en el passat que enganxar-me (ara també es diu així) a les més recents em resulta embafador. I no importa que estiguin molt ben realitzades, dirigides i interpretades, que els guions siguin enginyosos i els efectes especials, espectaculars. Senzillament, que la meva capacitat per assimilar nous productes audiovisuals està àmpliament desbordada i qualsevol intent de fer-me empassar una última cullerada podria provocar-me vòmits incontenibles com li sol passar als nadons golafres amb les farinetes. (Una pel pare, i una altra per la mare fins que el plat quedava buit).

Dic el que antecedeix perquè ara fa poc va tenir lloc l'estrena mundial d'un nou capítol de Joc de trons, una sèrie de televisió que des de fa anys segueixen amb interès milions de persones a tot el món. Un fenomen insòlit, ja que en dir dels experts en la matèria l'interès de l'audiència sol decaure amb el pas del temps, però en aquest cas passa el contrari. En bona part, sembla ser, per la imprevisibilitat de la trama en què els protagonistes principals no s'atenen a comportaments basats en la lògica més elemental. El cas és que, malgrat tots aquests al·licients, qui això escriu mai ha vist un capítol d'aquest joc, ni sap de la seva existència excepte per les mencions dels crítics en les pàgines dedicades a la producció audiovisual. I una cosa semblant em va passar amb Los Soprano, una sèrie d'èxit sobre una família de gàngsters.

El rellotge del temps dedicat a l'oci televisat es va parar fa molts anys per a mi. Les úniques sèries que vaig seguir amb especial atenció en aquella televisió, única i en blanc i negre, del règim franquista van ser Los intocables i El fugitivo. I en to menor, i episòdicament, Bonanza i El virginiano. En la primera d'elles Robert Stack interpretava el paper del cap d'un departament policial, Eliot Ness, que lluitava contra els traficants d'alcohol a l'època de la prohibició. Els capítols solien acabar amb la detenció dels membres de bandes i els policies rebentant enèrgicament amb una destral els barrils de cervesa o de vi. Una fúria destructiva que no s'acabava d'entendre en un país com el nostre tan aficionat a pimplar. El fugitivo, en canvi, ens traslladava l'angoixa d'un metge, el doctor Kimball, que fugia de la justícia acusat injustament de l'assassinat de la seva dona. Totes aquestes eren sèries nord-americanes, però jo sentia debilitat per una anglesa, Los vengadores, en la qual una bellíssima Diana Rigg il·luminava amb la seva presència la pantalla. I es lliurava dels delinqüents amb unes elegants claus de defensa personal.