No hi ha estiu que passi que algun mitjà no aprofiti a emplenar unes pàgines amb imatges dels millors gorgs i estanys de Catalunya. A diferència de les platges, localitzables arran de mar, gorgs i estanys es perden per l'interior del territori. S'esmunyen entre els boscos, s'arreceren als rocams, s'encauen entre muntanyes. Trobar-los no és tan fàcil. Cal conèixer el país. Però sempre hi ha algú disposat a divulgar-ne les bondats i estalviar als lectors la feina de recórrer camins i de conèixer l'entorn. Les planes, curulles de fotografies amb paisatges d'aigües transparents color blau paradís, queden la mar de bé. Són vistoses i atractives. No cal tampoc esforçar-se gaire amb el text, perquè el lector busca les coordenades. De ben segur que algú les haurà penjades en un wikiloc, i el gorg serà a les pantalles de tots els mòbils.
Tot això estaria molt bé si no fóssim tanta gent i si no volguéssim anar-hi tots el mateix dia i encara a la mateixa hora. Però som molts i tots ho volem tot. El desastre està servit. Poc s'ho devien pensar quan van fabricar els primers cotxes, però l'invent no ha deixat tros de món sense capgirar. Tots volem ser en aquell gorg d'aigües maragdes, voltat de falgueres esponeroses i de roques llisquents netes d'algues. Tots hi volem arribar amb el cotxe. Tots hi volem ser els mateixos dies dels mateixos mesos, amb les neveres plenes de begudes fresques i la truita de patates a punt. Resultat: camins atapeïts de vehicles. Llaunes, bosses, papers de plata enredats a les fulles d'aquelles meravelloses falgueres. Gorgs i estanys plens de gentades que xisclen i s'ajeuen allà on volen. I si mai hi ha una desgràcia, perquè els paradisos conviden a fer bestieses, a veure com s'ho fa l'ambulància per arribar-hi. Pobres pobles oblidats de tothom tot l'any, excepte el dia que algú els assenyala com a paradís.
