Ja fa anys que la Diada m'enxampa a Barcelona, a la Setmana del Llibre en Català. És un privilegi veure el zum-zum de la capital un dia com aquest. Arriba gent d'arreu que volta entre les casetes i s'apunta a escoltar presentacions. Hi venen en família, així que et trobes grups de tres generacions remenant llibres i colles d'amics fent conya. No he llegit a cap diari els calerons que deixa la celebració de la Diada a Barcelona, una dada que, en canvi, sempre ens detallen quan es tracta del Mobile World Congress o de qualsevol altra activitat que aglutina gent.
Aquest dia els hotels s'emplenen, els apartaments estan a petar i els restaurants i bars, també, sobretot, naturalment, els més propers a la manifestació de la tarda. Hi ha molta gent que ho aprofita i arriba el dia abans. Van al cinema, van al teatre o volten simplement per la ciutat. La Diada, vet-ho aquí, també és una excusa per passar el dia a la ciutat i per veure què s'hi cou.
Després, a la tarda, desapareix tothom. També les casetes de la Setmana tancaran portes aquest any. Va ser l'opció més votada entre les que oferia l'Associació d'Editors en Llengua Catalana, que és l'entitat organitzadora dels actes. Aquest any a la tarda sembla que hi haurà més d'una concentració. L'«oficial», per dir-ne d'alguna manera, i «l'extraoficial». N'hi ha que hi van per demostrar que allò del souflé (ja no en parla ningú) no baixa. N'hi ha que hi van per escridassar els polítics independentistes perquè els troben poc decidits. I n'hi ha que hi van a dir a l'Estat que n'estem fins al capdamunt. Mentrestant a Hong Kong sembla que se n'estan sortint. Ara bé, si la Xina s'ha inspirat en les tècniques espanyoles de repressió, no ens hauríem d'inspirar nosaltres en les tècniques dels hongkonguesos? Més que res, que no sembli que ja ens va bé sortir i prou.
