El meu fill, que aquest any ha arribat a la majoria d'edat -i, per tant, al dret de vot-, era un nadó de mesos quan els avions segrestats per gihadistes es van estavellar contra les Torres Bessones. De fet, l'únic que sap de l'atemptat -el més famós de la nostra història contemporània- és el que ha vist en les filmacions que es difonen en els aniversaris i en les commemoracions. Si se li parla del mur de Berlín, pensa en un videojoc de la sèrie Warhammer Fantasy. Si se li parla de l'URSS o de Mao Zedong, només se li ocorre pensar en algun dolent de la sèrie James Bond (que per a ell és deliciosament vintage). I per descomptat, si se li parla de Franco, no sap pràcticament qui és. I si ens posem a parlar de la crema d'esglésies en el 36 -cosa que per desgràcia va ser molt real, encara que alguns partidaris de la Memòria Històrica la considerin una mena d'«invent»-, el meu fill només pot imaginar una cosa semblant a l'incendi de Notre-Dame: un accident fortuït, un obrer fumant una cigarreta prohibida, un bufador que impacta on no hauria de fer-ho. Això és tot.
Ho dic perquè hi ha diverses generacions -i no només la del meu fill- per a les quals la majoria de temes que discuteixen els polítics (Franco, la Guerra Civil, la crema de convents, o en el cas dels «indepes», 1714 i «la guerra del Borbó») són assumptes absolutament inversemblants i que no tenen ni la més remota connexió amb la realitat en què viuen. Per descomptat que hi ha una minoria de fanàtics, sobretot entre les files «indepes», que viuen obsessionats amb aquests fets del passat, però això es deu al fet que han estat instruïts pels seus familiars o pels seus professors, de manera molt semblant a com en els anys del franquisme s'impartien a les escoles les classes de Formació de l'Esperit Nacional. Però per als altres, és a dir, per a qualsevol persona de menys de quaranta anys preocupada pels lloguers impagables, els contractes precaris, la desocupació, l'augment del cost de la vida o el canvi climàtic, la majoria de coses que es discuteixen en les campanyes electorals no tenen relació amb el que aquesta persona viu dia a dia. Són temes tan llunyans -i inversemblants- com Nabucodonosor el Gran i les muralles de Babilònia. Aquests temes, si de cas, només servirien per guanyar un rosco de Pasapalabra, però res més.
La generació del meu fill no coneix la premsa escrita ni amb prou feines té tracte amb els llibres. No va al cinema. No sap pràcticament res d'història (l'ensenyament que han rebut ha estat molt deficient o totalment esbiaixat i manipulat). Tampoc saben res de la tradició cultural de la qual venen. No saben res de la Bíblia -no saben qui era Caïm ni qui era Abel, no saben res de l'illa del Paradís, no saben res de l'Arbre de la Ciència del Bé i del Mal-, però tampoc saben res de Mahoma ni de Luter ni de Miquel Àngel ni Leonardo. Per descomptat que tampoc saben res de Hannah Arendt ni Simone Weil. L'única Hannah que els sona -i molt vagament- és Hannah Montana. I l'única Simone que els diu alguna cosa és la gimnasta Simone Biles, a la qual hauran oblidat d'aquí a dos dies, o a la qual potser ja han oblidat per complet.
Perquè el que és realment interessant d'aquesta generació és la sorprenent capacitat que demostra tenir per oblidar-ho tot. O millor dit, per no retenir res, per no guardar memòria ni records, per aprimar i fragmentar l'experiència fins convertir-la en un mer dipòsit de fotos a Instagram. Si a aquesta generació se li priva del telèfon mòbil on tothom guarda la seva vida (pública i privada), a l'instant tot desapareix, tot s'esborra, tot passa a ser engolit inexorablement per l'oblit. Recordem que aquesta generació s'alimenta intel·lectualment a través de memes i de vídeos d'influencers a YouTube. En molts casos, aquests influencers no passen de ser uns xarlatans desitjosos d'amuntegar seguidors per cobrar uns pocs euros de publicitat al seu canal de YouTube. O sigui que la informació que rep aquesta generació no prové de fonts fiables, sinó que està trucada o falsificada per bots accionats des de Rússia o des de ves a saber on, o bé està fabricada per gent que no està bé del cap (o pitjor encara, que fingeix estar-ho per atraure més públic). Sovint, les manipulacions informatives són tan grolleres que ni tan sols pretenen dissimular que ho són, però això augmenta el poder de seducció que tenen (ja sabem que el friqui atreu molt els adolescents, i avui dia tots som adolescents). I finalment -i això és el més preocupant-, aquesta generació de joves no té uns coneixements sòlids que li permeti enfrontar-se a la realitat amb certes garanties de saber processar-la amb una mínima racionalitat i una mínima distància. Perquè per a ells l'únic que compta és l'emocional i l'irracional: els crits, els escarafalls, la impostació, el mal teatre.
Sí, és clar, hi ha excepcions, força excepcions. Però no ens enganyem: són poques.
