D'una manera o altra, tots o gairebé tots els escriptors han reflexionat sobre la seva feina, és a dir, sobre la condició d'escriptor i sobre la creació literària. És inevitable fer-ho, perquè en el mateix procés de l'escriptura sorgeixen constantment dubtes, preguntes, obstacles i frustracions que estimulen aquesta reflexió. En fer-ho, l'escriptor es posa davant del mirall i s'analitza críticament, la qual cosa enforteix i clarifica la seva tasca i la seva consciència, i alhora serveix també per trencar tòpics i estereotips de cara al lector.

Txékhov, Poe, Kafka, Pla, Rodoreda, Cortázar o Vinyoli, entre molts d'altres, ens ofereixen reflexions, consells o suggeriments magnífics sobre la creació literària i també sobre la figura de l'escriptor. És un intent tenaç, de vegades obsessiu o alliberador, per racionalitzar tot aquell torrent intuïtiu, instintiu, inconscient, fins i tot oníric, que flueix en el procés creatiu, que aglutina materials diversos i que, a través de la llengua, infon vida a una novel·la, un conte o un poema. Una mena de miracle, de misteri, que necessitem comprendre o com a mínim teoritzar i analitzar per fer-lo més proper, per il·luminar-lo.

Malgrat les diferents concepcions sobre la literatura, podem trobar unes constants en les reflexions dels diversos autors. D'entrada tots ells destaquen la dificultat del procés creatiu, que alhora esdevé una mena de consciència de l'escriptura i de la llengua. Pla ho expressa amb un deix d'ironia a El quadern gris: «No hi ha ningú que no es pensi ésser un gran escriptor abans de posar-se a escriure». Així s'inicia, de fet, la recerca d'un estil propi, d'una marca o un senyal, com ho defineixen altres; aquell tret que, segons afirma la Rodoreda al pròleg de Mirall trencat, alguns escriptors «troben de seguida, d'altres triguen molt, d'altres no el troben mai». Precisament perquè la literatura és una singular i delicada barreja d'audàcia i prudència, de passió i sobrietat, una lluita constant entre el que fuig i el que roman, entre les paraules i la realitat. Tots els autors coincideixen a destacar també el ritme i la musicalitat que han d'impregnar el text, així com la capacitat de suggerir, d'evocar i mostrar amb la màxima subtilesa. Tot plegat demana, doncs, perseverança, convicció i humilitat, perquè com tan bé diu l'Espinàs a El meu ofici: «La professionalitat d'un escriptor no es defineix pels seus ingressos sinó pel seu rigor».