Veure, dia rere dia, els relats visuals o de caràcters limitats a les xarxes socials et porta a tenir una sensació de familiaritat amb gent que no coneixes, i també a mantenir una comunicació més o menys regular amb persones que has tractat presencialment al llarg de la teva existència. També hi ha un altre fenomen (encara) més estrany: el que et porta a retrobar-te, via fotogràfica, amb persones que havien tingut un paper importantíssim a la teva vida però en van acabar desapareixent per la separació de camins o per la constatació que compartir espai ja no era una prioritat. Passa amb amistats infantils, parelles de la universitat o col·legues de feines que ni poses al currículum. Són persones que en un moment i un context concrets són essencials en el teu dia a dia, presències inapel·lables en contextos que semblen inalterables, i després acaben dissolent-se en el temps i en l'espai com espectres. Amb el pas dels anys, amb l'acumulació de vivències, la reaparició d'aquests rostres oblidats s'acostuma a percebre amb la lògica de la nostàlgia, però també pot arribar a fer-se inquietant i pertorbadora. Què ens va portar, a l'un i a l'altre, a aquesta volatilització dels racons comuns? Qui és ara aquell ésser que et vantaves de conèixer, amb qui vas compartir fracassos i confidències, i s'ha tornat la vaga evocació d'un món que ja no sembla el teu? Resseguint les transformacions i els misteris d'aquests rostres t'adones que el teu també pot ser vist de la mateixa manera, i que en els motius que us van portar a allunyar-vos hi deu haver veritats que costen de pronunciar. Mirar les cares, els ulls, d'aquestes persones comporta un viatge al sentit d'algunes decisions que potser no n'han tingut mai, a la presa de consciència que el temps no ho cura de tot. Ho ajorna, i potser ho relativitza, però no ho cura. Aquestes persones que ja no ocupen una part ni significativa dels teus pensaments són al final una síntesi de tu mateix, construït a partir d'assaigs i errors que persisteixen com a estil de vida. Però el més trist de tot és que tornar a veure-us gràcies als prodigis de la virtualitat suposa redundar en tot allò que us devia distanciar. Les xarxes socials ens fan testimonis mutus d'un relat interessat, en presoners d'un miratge que, lluny de mostrar-nos qui som, ens enquista en la màscara. Per això retrobar-nos amb el rostre oblidat ens pertorba: ens recorda els temps en què mostràvem el nostre sense tants filtres.
