Hi ha algú a la Selva?

-En Tarzan i quatre micos, em sembla.

I l'Enric Casals reia. Cada vegada que trucava al meu telèfon directe per preguntar-me si hi havia en aquell moment algun periodista de la redacció de la Selva, començàvem així la conversa. Invariablement. Potser em trucava expressament per escoltar-me dir la mateixa tonteria. Després, la conversa seguia cap alguna de les meves darreres columnes, una crítica sempre positiva -quina redundància, com si de la boca del Piconaire en pogués sortir cap de negativa- i riallera que acabava amb un «tu fote'ls canya, Albert». Al final, és clar, m'havia d'inventar alguna excusa -«perdona Enric, però m'estan trucant per una altra línia»- per acabar una conversa que amenaçava d'allargar-se tot el matí, així d'exhuberant era el Piconaire.

Vaig conèixer l'Enric fa anys, tots dos a La Vanguardia, jo a Girona i ell a la seva Arbúcies, trucant per telèfon. Aviat va néixer una complicitat entre els que ens rèiem del funcionament d'aquella redacció estranya. No crec haver-lo vist més de dues o tres vegades, i, no obstant això, desenes de xerrades telefòniques havien fet créixer entre nosaltres una amistat sincera. M'havia fet arribar productes de la seva pastisseria, em repetia constantment que si «passava» per Arbúcies no deixés de visitar-lo. Però, qui «passa» per Arbúcies? A Arbúcies hi vas o no hi vas però mai hi «passes», i la meva visita mai va tenir lloc, segurament l'hauria hagut de fer en camioneta per poder tornar amb tots els regals que m'hauria fet.

El Piconaire era generós. Tan generós que va perdre un fill i al cap de poc ja estava oferint alegria per telèfon.

-Albert, hi ha algú a la Selva?

-En Tarzan i quatre micos

I torna a xerrar. Qui ha perdut un fill, i més en circumstàncies inesperades, mai més no serà feliç. Això és així de dur. Però en Casals s'esforçava a semblar feliç, potser volia que els altres ho fossin, que no s'encomanessin de la tristesa que el devorava per dins, que el va devorar fins la mort. Perquè només amb la mort oblides la mort d'un fill. Potser ni amb la mort.

Les seves cròniques. Les cròniques que enviava eren tan personals i tan poc periodístiques que en reconeixeria una entre un milió. Escrivia com parlava, o sigui com era: exhuberant, amatent a detalls intranscendents i potser oblidant els importants, sense ordre establert. L'antítesi d'un article periodístic. Però m'agradava rebre-les. Mentre les revisava no podia evitar somriure, imaginant-lo a ell embrancat en la redacció mentre de reüll vigilava el forn on es feia el pa de pessic i de passada escoltava les previsions meteorològiques perquè l'endemà volia anar a la muntanya. A qui importa com escrivís. Importa que era un bon home. O sigui, un home.

-Albert, hi ha algú a la Selva?

-Ningú, Enric. Però tu, siguis on siguis, fote'ls canya.