Ja he vist «La Embajada», que va estrenar ahir a la nit Antena 3 després de promocionar-la en els seus programes amb petits avenços. Vaig veure «La Embajada» la nit que es va passar al teatre Circ d'Albacete com a colofó ??de l'edició de primavera del FesTVal. El teatre, ple. Ni un buit.
Els protagonistes, sobre l'escenari. De Belén Rueda a Alicia Borrachero, d'Abel Folk a Maxi Iglesias, entrant en una maduresa esplèndida i bella. La productora, Bambú, que tants bons treballs realitza per a la cadena. L'ambaixada és l'ambaixada espanyola a Bangkok, capital de Tailàndia. Un niu de corrupteles on la superfície del riu tapa la corrupció que va a uns centímetres més avall.
En ella veiem una esplèndida Belén Rueda, esposa de l'ambaixador, i a un esplèndid Abel Folk, l'ambaixador. La història arrenca amb la detenció de l'ambaixador. I amb el conflicte amorós que s'estableix en els principals personatges, la majoria tocats per la puça fotuda de l'ambició humana sense mesura.
El primer capítol de vegades és una exhibició de tòpics sense sorpresa, fins i tot hi ha moments en què res del que passa et resulta atractiu. Però el treball és notable, i apunta maneres. No, no esperin l'empenta i la reflexió al voltant del poder, la política i la corrupció d'«House of cards», no va per aquí aquesta ficció -serà un culebró? -. Però tampoc és un producte de segona.
Vaig veure l'estrena assegut darrere d'un grupet de crítics de televisió que van de divins, aquests que riuen amb ostentació per demostrar el seu menyspreu pel que veuen. Patètics. Vegin «La Embajada», per ara els dilluns, enfrontada a Bertín- ahir a la nit amb Agatha Ruiz de la Pava-. Ja m'explicaran.
