SENSE LLUMS

CARLOS ARBÓ Pscric això quan encara queden 30.000 persones sense subministrament elèctric a les comarques de Girona. Comença el temps del recompte: de les valoracions, de l'especulació, dels danys, dels que trauran profit de la situació, dels que hi han perdut, dels que hi han guanyat, de les històries personals, dels drames, de la desesperança d'alguns, de la indignació de tots.
Vivim uns temps de mediocritat i desvergonyiment. En aquest cas, el temps dels polítics mediocres i les companyies elèctriques pocavergonyes. Uns derivant la culpa als altres en una constant  i  estèril batussa de cafè, coneixedors els polítics que han perdut  el cul  -per no perdre la poltrona- al no articular mesures compromeses i de futur amb l'energia, no fos que perdessin vots si les solucions fossin, per a alguns, impopulars; i les companyies i xarxes elèctriques parlant de que les coses s'havien fet correctament, encara que no s'hagués tingut en compte que aquest no és país de tempestes com aquestes... fins que cauen.  Els polítics, parlant en llenguatge ?estadístic; les elèctriques, fent-ho amb terminologia tècnica. Sigui com ?sigui, uns i altres van trigar quasi quatre dies a reaccionar, quan el desastre i el cabreig més absoluts s'havien escampat  pertot arreu.
Però afortunadament també ha estat l'hora dels periodistes. Perquè van ser els periodistes els que van forçar i urgir a les administracions locals perquè deixessin anar tot allò que sabien o ignoraven sobre  el  que estava passant. Aleshores sí, aleshores es va aixecar pertot arreu l'ira dels alcaldes (amb el fregar de mans i l'alegria dels seus oponents en no poques alcaldies, a l'espera de treure profit del drama) a mesura que la ràdio -molt especialment la ràdio, per lògica immediatesa- i els diaris locals pentinaven pobles, ciutats, urbanitzacions i racons allunyats de tot, traient a la llum pública, en plena foscor, les històries quotidianes, els drames personals i els què, quan, com, on i -en un esforç gens menyspreable- els perquès de tot allò que estava succeint, atèst que ni els polítics es mullaven més enllà de les cauteles del seu propi temor, ni els directius de les elèctriques estaven disposats a sortir a donar la cara, no fos que algú els la trenqués, tal vegada amb tot el dret del món. I quan ho van fer, uns i altres es van remetre a llocs comuns, a tòpics d'esforços titànics, preses de mesures ?excepcionals i planys sobre catàstrofes imprevisibles. Pura xerrameca. Tots portaven el discurs preparat, el contraatac après de memòria i un sac de paraules precises per desorientar els llecs en qüestions tècniques, i les respostes contundents a les preguntes, previstes per endavant per un gabinet de comunicació. Però ningú de l'administració ha dit obertament que els afers de les elèctriques no es van abordar a fons des de la privatització, ni cap persona ha demanat disculpes, i menys perdó, pels danys causats. Tot al contrari: impregnats d'aquell esperit, entre casernari i fatxenda -la millor defensa és un bon atac-, polítics i directius de les elèctriques van estar a punt de llegir la cartilla als ciutadans ignorants i a periodistes impertinents, atès que ells, en tot moment, van fer el que havien de fer, molt a pesar de les circumstàncies adverses, els imponderables de la Natura i la còlera dels deus. I així ad nauseam: repetir les coses per vestir-les de veracitat.
Amb el drama de la gran apagada i totes les seves conseqüències, la ciutadania ha d'assumir de nou el drama constant d'uns polítics que han fet del seu despatx un ofici de per vida, sense cap  respecte pel  diner del contribuent, i que tenen molts mitjans de comunicació agafats pels divins, en un quid pro quo constant, en un do ut des prorrogable. I que ningú toqui les elèctriques, no sigui que surti socarrimat en el millor dels casos. Són els temps del tot s'hi val, de l'així està bé, del si no t'aprofites és que ets un babau. I així ens va amb la puta crisi.
Tal vegada no estigui tot perdut, malgrat la gran mediocritat en què vivim -i aquesta, en tots els ordres de la vida-. Tal vegada s'hagi de tornar a considerar Gramsci quan reflexionava sobre el pessimisme de la realitat i l'optimisme de la voluntat humana. Potser, els periodistes han trobat de nou -sempre amb les tragèdies- el revulsiu per fer les preguntes que els polítics no volen contestar, que els incomoden i els cabregen, i sacsegin  amb les preguntes que es fa la gent del carrer als empresaris quan  aqueststs'amaguen  en una garbuix de xifres desorientadores i els tecnicismes com a coartada. Perquè ara -i sempre- això sí que toca: el dret dels ciutadans a la informació, malgrat els polítics sense altura i directius pagats del seu propi desvergonyiment.

obles embolcallats per la fredor del glaç i la foscor del cel quan el capvespre deixa pas a la més negra obscuritat. La gent reclosa a les cases, a la penombra de les espelmes, indignada que no resignada. Vuitanta hores sense corrent elèctric: de dos quart de cinc de la tarda del dilluns fins a dos quarts de dotze de la nit del dijous. Lloret, al sector de Fenals, ha patit aquesta descurança i altres zones encara estan sense llum o en una situació precària.Un poble que lluita per ensorrar els tòpics de la desqualificació sobre el tipus de turisme, que va a la recerca de nous horitzons, s'estimba per una apagada general que fa enrabiar els veïns per la incompetència i la incapacitat d'una companyia subministradora: Endesa, que té llicència per tallar l'electricitat si hom deixa de pagar un rebut.
Una empresa, amb un 92,1% de capital italià, que ha obtingut l'any 2009 un benefici net al mercat ibèric de 2.759 milions d'euros per la distribució i la generació d'energia elèctrica. La societat anònima sosté que destina grans sumes al manteniment de la xarxa espanyola de 305.087 quilòmetres de línies, de 988 subestacions i de 119.880 centres de transformació. Com creure's aquesta afirmació si reestructura la plantilla i disminueix en un 44,2% (de 398 a 222 milions d'euros) les despeses per serveis externs? A més, per encobrir la seva desídia, condiciona qualsevol inversió a la posada en marxa de la MAT quan les línies trinxades són de mitjana tensió. Embolica que fa fort! El motiu no deu estar en la gasiveria d'un servei públic privatitzat? De fet, la seva eficiència i eficàcia no s'ha vist ni en la prosperitat ni en l'adversitat, ni en la salut ni en la malaltia. Davant tal joc de despropòsits, és lògica la indignació general. També els alcaldes treuen foc pels queixals, alhora que guanyen punts en encapçalar les queixes dels veïns, deixats de la mà de déu pel govern de la Generalitat i per la desinformació practicada per Endesa.
El ciutadà, emprenyat per tant desgavell, se'n va fins al poble veí que, a sis quilòmetres, apareix il·luminat com un arbre de Nadal. Allà compra pa, carn, peix o piles als comerços que fan l'agost al mes de març. Ja de nit, a la tornada cap a Lloret, escolta per la ràdio que el Parlament de Catalunya debat una nova organització territorial basada en les vegueries (o virgueries). Una nova beneiteria per col·locar els amics i coneguts.
Quan arriba a casa, que està a les fosques, l'esforçat viatger maleeix els governants babaus que no s'adonen que el territori ?pertany a les elèctriques. Quins polítics més curts de gambals! Vaja, sense llums.