Des de la fila 7

Acostumats a ser quatre gats i uns pocs periodistes, veure omplertes la sala de plens, el vestíbul i tot un teatre municipal fa pensar al personal que alguna cosa important ha de passar. L'ambient és espectacular (per interès polític?, per ser un moment històric?, per curiositat?, per morbo?, per l'hora?, per les vacances?)... La premsa, acreditada a pilons, es posa les botes a cop de flaix i càmera. El poble fa cua per encabir-se. Els polítics van entrant i són saludats pels amics i amigues, pels uixers i uixeres.

Poc abans de l'hora d'inici del Ple, la sala de Plens fa honor al seu nom: no hi cap ningú més. Mentrestant, còmodament, frescament, àmplament asseguts al teatre municipal, l'espectacle de la pantalla que protagonitzen tants polítics a la Sala recorda La cabina dels germans Marx: Ponç Feliu, Isabel Salamaña, Marina Geli, Joaquim Nadal, Maria Àngels Freixanet, Cristina Alsina, Eudald Casadessús, Àlex Saez, Irene Rigau, Francesc Francisco, Anna Pagans, Enric Pardo (amb el cabell llarg i recollit amb una cua), Enric Millo..., i molta, molta, premsa, i molts uixers.

Per si no n'hi havia prou entre polítics, uixers, familiars i periodistes, a la una en punt entren els 25 protagonistes. Aquí, una noia hauria preguntat a Groucho si necessitava manicura. El còmic li hauria dit que sí, que no es volia privar d'aquest plaer, però que per favor, que li deixés les ungles curtes perquè ja començava a faltar espai...

Els protagonistes s'asseuen. A l'esquerra de la presidència: el PSC, la CUP i ICV (7+3+2). A la dreta: CiU i el PP (10+3). La secretària crida la mesa d'edat. De seguida se sap que el senyor Berloso és el més gran i que la senyora Pujolàs és la més jove. Es passa llista. Se'ls crida pel nom i van aixecant la mà... Tots menys l'Olòriz, que aixeca un mig puny.

Consciència i Unió

És l'hora de jurar o prometre el càrrec de regidor. A CiU, 3 regidors juren el càrrec i 7 el prometen. Bé, de fet, dues regidores de CiU prometen el càrrec de manera ben curiosa: "prometo per la meva consciència i unió" ("consciència i honor", volen dir, és clar). Del PSC, 5 el prometen i 2 el juren. La Pia Bosch ho fa de costat, de cara a la seva bancada; la Glòria Plana, molt sobre la taula. Al PP, jura tothom i a ICV, meitat i meitat: un promet i l'altra, jura. La CUP és qüestió a part. Prometen, però hi afegeixen un text que l'agrupació ha consensuat arreu del país: "Prometo per imperatiu legal. I prometo, servir el poble gironí que m'ha escollit, i la nació catalana, únics dipositaris de sobirania. Pels principis de justícia social, per la independència i reunificació dels Països Catalans, per la pau entre pobles, i pel més profund respecte a la mare terra". En resum, doncs: tres regidors prometen sui generis; tretze prometen de manera clàssica; i nou, juren.

Així les coses, es procedeix a la votació de l'alcalde o alcaldessa. Cada regidor apunta un nom en una papereta que diposita a l'urna. Cada partit vota el seu cap de llistes i el resultat és fàcilment endevinable: Puigdemont, 10; Bosch, 7; Veray, 3; Navarro, 3 i Olòriz, 2. En aquest punt, a 2/4 menys 5 minuts de dues del migdia del dia 1 de juliol de 2011, en Carles Puigdemont esdevé "Il·lm. Sr. Alcalde de la ciutat de Girona". Promet el càrrec, i l'alcaldessa Pagans li lliura la vara. Exalcaldessa i alcalde s'abracen emotivament i es fotografien.

L'hora dels discursos

Són cridats a la presidència els portaveus dels partits. Comença Joan Olòriz, amb un to greu i lleugerament acerat; no és un polític vençut per haver de deixar nou anys de govern tripartit, sinó un home d'esquerres emprenyat. Fa un discurs d'esquerres, social, políticament compromès amb les classes desafavorides. Entre les frases que remarca, en destaquen: "Els arbres de la crisi no ens han de fer perdre el bosc" i "em proclamo hereu del catalanisme progressista de Valentí Almirall".

Fa calor. Vull dir, que sembla que fa calor a la sala de plens. A platea del municipal s'hi està de nassos. Em penso que ja els ho havia dit. La Concepció Veray no para de ventar-se amb un vano. Els uixers dipositen ampolletes d'aigua Les Creus als polítics que prenen la paraula. És una bona elecció. Al meu parer, l'aigua Les Creus de Maçanet de Cabrenys és una de les millors. Paradoxalment (l'aigua és per definició insabora), aquesta aigua té més gust que les altres. I és difícil de trobar, a Girona. És una aigua de gran ocasions. Veurem ara quants regidors del nou consistori seguiran l'exemple d'Isabel Salamaña prenent aigua de l'aixeta amb una gerra i un vas.

Jordi Navarro, que entendrà aviat que no cal fer un número a cada sessió i que amb un exabrubte per Ple n'hi ha prou (en aquestes alçades ja en duem dos: la peculiar manera de prometre i la samarreta de les retallades), en el seu torn de paraula, culmina la nit i quasi la credibilitat: "Jo avui els he mentit: no penso complir la Constitució que m'han fet prometre fa una estona". Navarro fa pensar per un moment en la paradoxa d'Epimènides: "Tots els cretencs som mentiders". Quina credibilitat li queda a algú que es reconeix mentider públicament? D'entendre'l, ja se l'ha entès, però el seu equilibri lògic és d'allò més precari. La veu d'en Jordi Navarro és la millor d'entre els regidors, això sí. Defineix els barris com a "petites pàtries", fa un al·legat en favor de la llengua catalana i de la justícia "catalana" (rectifica: "vull dir 'justícia social'"). Acaba amb uns versos de Miquel Martí Pol: "Via fora!, que tot està per fer i tot és possible".

Concepció Veray també té una bona veu, una veu peculiar, i a més sap el que vol. En el seu parlament, de seguida recorda a Puigdemont que governa en minoria i que ells (el PP) són allà mateix pel que calgui, i, per descomptat, per culminar el canvi. Li retreu a l'alcalde que s'hagi posat al costat dels alcaldes independentistes (a la proposta de Vila d'Abadal en la 4a assemblea de Reagrupament Independentista). En aquest punt, unes quantes persones del Teatre Municipal han aplaudit la regidora, i al cap de molt poc unes altres -ha semblat que més que les que aplaudien- han xiulat una estona. Ha estat cosa de pocs segons. Ha estat el segon moment en què el públic ha fet saber la seva (en el primer, havia rigut l'ocorrència de prometre "per consciència i unió").

La cap de l'oposició i l'alcalde

Pia Bosch fa un discurs que no sé jo si seria gaire diferent del que hauria fet si hagués guanyat. Defineix la política com "l'art de convertir les dificultats en oportunitats". Anuncia que té 200 setmanes per endavant, que sent passió per Girona, que pensa innovar des de la socialdemocràcia. Parla de superar la crisi sense deixar ningú enrere. Afirma que se sent baula de cadena entre Antònia Adroher, Just Casero i en Tino i en Marcel ("menuts col·laboradors de la campanya"). Usa freqüentment les paraules "progrés" i "progressista". I acaba citant "Girona, terra de gestes i de beutat", de X. Montsalvatge i Joaquim Pla: "(Girona) És forta i és femenina; i en aquesta aparent paradoxa està tot l'encís de la seva grandesa i de la seva beutat. (É) Que aquests tres sentiments, de fortitud, d'heroisme i de beutat siguin enlairats també sempre en l'avenir, com els teus penons de combat en les glorioses lluites de civilitat i de bellesa".

En Carles Puidemont, en un discurs mesurat i de to prudent, manifesta l'emoció de viure un dia històric, sobretot, un dia històric personal, un dia, no s'està de dir-ho i d'agrair-li-ho, que es va començar a gestar l'any 1979 amb l'alcalde Nadal i la transformació de la ciutat. Es manifesta obert a tothom i a tots els grups polítics. I envia dos missatges: l'un als treballadors de l'Ajuntament, en els quals confia plenament; l'altre, als ciutadans, als quals demana solidaritat, capacitat de solidaritat. Acaba dient que accedeix a l'alcaldia amb "humilitat personal" però amb "ambició professional". Finalment, convida tothom a un lunch al saló de descans.

Són quarts de tres de la tarda. En Francesc Pararols i la seva senyora surten de bracet: "Un lunch ara ens traurà la gana". Tenen raó. Els acompanyo. A fora, a la plaça del Vi, 15 indignats protesten silenciosament per les retallades.