Un nen no hauria de plorar per un partit de futbol. De fet, no hauria de plorar per cap esport, sigui quin sigui el resultat. Amb 8 anys, l'objectiu de la pràctica esportiva hauria de tenir el lleure com a meta, i alguna cosa fem malament si els somriures i llàgrimes d'un infant poden dependre de guanyar o perdre. La competició pot resultar molt cruel.
Aquest cap de setmana es reprenia l'activitat de l'esport base, i en un partit entre els benjamins de la UE Llagostera i Global Palamós, es va originar una situació que bé mereix una reflexió. Els locals van guanyar 11-4. Durant el partit, l'eufòria dels pares va anar creixent amb cada gol, sempre donant suport als seus. Va ser així que fins el porter rival es va desfer en plors després d'encaixar l'últim gol, víctima de la impotència. Aquest fet va provocar un canvi de comportament per part de la graderia, que va decidir animar-lo per alleugerir-li el desconsol. Sovint les actituds dels pares són raó d'avergonyiment i denúncia, per això també és de rebut destacar les bones pràctiques. Amb el xiulet de l'àrbitre el nen va respirar alliberat d'un càstig que només ell pot comprendre. Va ser llavors que el David, també porter i de la mateixa edat va sortir al terreny de joc per encoratjar-lo a continuar. Mentre aquí hem normalitzat que els nens plorin per un resultat, en zones desfavorides com Sanyang (Gàmbia) somriuen només per l'oportunitat de jugar a futbol. Allà els nens són molt aficionats a aquest esport, i gràcies a iniciatives solidàries com les de La Taverna d'en Pou podran fer-ho amb el material necessari. En aquest restaurant de Llagostera recullen tot tipus de material en desús per fer-los-hi arribar. També botes de futbol.
