Aprofitant la presentació del Calendari 2010 sobre Consum Responsable, Vicent Borràs va parlar a Girona d'"Els Valors del consum o com ens venen la moto a les grans superfícies". Una dura crítica a aquestes superfícies i al comportament dels ciutadans.

O sigui: jo em penso que estic comprant qualsevol producte i m'estan venen una moto?

L'hi venen, però vostè la compra. L'individu no és una ànima càndida i innocent, ni els empresaris i publicistes són uns maquiavels que el manipulen.

Ah, no?

Si fos així tots els productes es vendrien, i n'hi ha que estan al mercat i no surten.

D'on prové la moda de les grans superfícies comercials?

Les ciutats europees ja tenien el seu propi centre comercial, que era el centre de la ciutat. Els Estats Units, en no tenir història, van crear grans centres comercials per suplir-lo. I Europa ha acabat copiant aquests centres comercials, quan ja tenia els seus, els originals.

Vostè per què hi està en contra?

La compra ha de ser una altra cosa que un exercici consumista, és interessant aprofitar-ho per passejar-te per la ciutat, veure'n la història...

Certament, d'història, als centres comercials, més aviat poca.

És tot uniforme, sense llum natural, amb un fil musical terrible, etc. I tota l'estona estan induint la gent a comprar. Som una cultura tan gregària que acabem anant contra el petit comerç.

I comprar i comprar i comprar.

Confonem la felicitat amb el benestar material.

S'han convertit en els nous llocs de convivència social?

No sé si als grans centres comercials s'hi conviu gaire. S'hi parla molt, es miren coses i es compra, però conviden poc a tenir-hi relacions.

Va molt bé: el nen té lloc on jugar, la dona té botigues i jo tinc un bar.

Aquesta és la trampa: fan la sensació que estalvies temps perquè allà ho pots fer tot. En realitat està demostrat que es triga més a comprar en un gran centre que al mercat normal. No vas a buscar allò que necessites, sinó que et marquen una ruta a seguir.

I les facilitats de pagament?

Una altra trampa és fer-te creure que comprar-ho tot és possible encara que no tinguis diners, quan en realitat t'estan hipotecant la vida. És a dir, el temps de la teva vida.

Sembla que parli d'una religió.

La gran superfície és com una catedral del consum. Però no cal anar resar a la catedral, quan els carrers són plens de capelles.

Saramago, a La caverna, descriu el gran centre comercial com una ciutat dins de la ciutat, amb les seves pròpies lleis i normes.

Sóm con regnes... infantils. I certament tenen les seves normes. Per exemple, els horaris dels bars i restaurants que hi ha a dins són els del centre comercial i no els que els correspondrien. I el mateix passa amb la resta d'establiments. Es basen en la rutina del plaer, entès aquest com a consum.