Parlar de jazz català comporta fixar la mirada en Fortuny, un jove que ha aconseguit per part del món, dels crítics i públic un reconeixement que només pot progressar amb l'afany que hi posa per seguir endavant.

Tot artista sol tenir una bona història per recordar els seus primers passos. Quina és la seva?

Als nou anys, un dia tornant de l'escola vaig passar per davant d'una botiga de música. Veia tots els instruments i em vaig fixar en un saxo elèctric. Em va fer gràcia, vaig estalviar amb els diners que em donaven per berenar i me'l vaig comprar. Fins que vaig poder comprar-ne un de veritat.

Escola, conservatori, carrera... el pas més important va ser anar als Estats Units?

Vaig començar amb el clàssic, però em va fascinar la improvisació, l'expressió i la llibertat del jazz. Així que vaig aconseguir una beca i vaig marxar als EUA quatre anys.

No tothom té la mateix sort o el mateix suport. Es perd molt talent?

Sempre ho dic. La quantitat de talents despreciats que hi ha en aquest món, i més en l'art. Pares, famílies o societats que no han entès, professors que no han sabut escoltar o que han destrossat genis que tota la humanitat podria haver gaudit. Estic fart de veure pares que em pregunten si el seu fill serveix per a la música. Me'ls miro i els dic: "Senyor, el seu nen d'aquí a dos anys pot fer un canvi que no pot ni imaginar!". He vist nois amb molt talent que s'ho creuen massa i no fan res, i nois que amb l'esforç giren el món.

Vostè és d'aquests últims?

Jo no tenia gaire talent, recordo que no hi tenia gaire facilitat, algun temari del conservatori el vaig aprovar justet... però l'he après a base de lluitar, estudiar moltíssim i plorar. M'ha sortit malament moltes vegades, encara m'equivoco i em seguirà costant. Amb això vull dir que més que talent nat la música es basa sobre l'actitud i l'energia que li poses i, sobretot, trobar el teu lloc i jo vaig descobrir el que m'agradava. Va ser llavors quan les coses em van començar a anar bé.

Trobar un lloc... aquest serà el problema.

Els nostres joves moltes vegades no el troben i ens ho demanan a crits i no fem cas. No sé si el problema és dels mateixos joves o de la política general que estem utilitzant.

La Lisa Simpson seria...?

Una gran política per sensibilitzar els petits.

I pels grans, vostè ja té un reconeixement, què és el que encara l'emociona?

Quan tornes a un lloc que fa anys que no tocaves i encara et segueixen i t'aprecien, les petites coses m'omplen molt. I cada dia em pregunto: "Com pot ser que una persona segueixi el que estàs fent?".

I als que no, recomana anar almenys un cop a la vida a un Jamboree com el de Barcelona o un Sunset com el de Girona?

I tant! Com amb el talent, hi ha moltíssima gent que és apassionada del jazz i molta que no ho sap. És com anar a esquiar: si vas a la neu un dia que fa sol, amb bona neu i una persona que té paciència, ho disfrutaràs. Al jazz igual. Per exemple, al Sumset tenen els músics a dos metres! Veuràs que és una molt bona experiència si estàs obert.

Ja ha tocat a Girona, tindrem novetats?

M'estimo moltíssim la gent de Girona, el Sunset o quan vaig tocar al Temporada Alta. Espero tornar aviat amb algun concert.