Despertar-se d'hora i banyar-se al mar o pujar a una muntanya, agafar la bici o sortir a córrer a la vora d'un riu, enlluernar-se un cop més en qualsevol poble i esmorzar sota uns porxos, gaudir d'unes vistes o, senzillament badar, abans de disfrutar d'un àpat bo i lleuger a qualsevol indret. Llegir mentre escoltes els ocells o el murmuri del Mediterrani, abans de fer tertúlia amb amics i mirar els estels, si més no la lluna quan creix o s'apaga. I de vegades, només amb el silenci, n'hi ha ben bé prou. Vivim el dia a dia envoltats de pors, de presses i de sorolls. Preocupats pel que passarà el segon ?següent i com ens afectarà. Sortir d'aquest enuig no és fàcil; però hem de posar-hi valor per refer-nos i per tirar endavant. I què millor per fer-ho que disfrutar al màxim de la nostra terra? Hauríem de donar gràcies cada dia per haver nascut i viure en un petit país tan privilegiat, on pots cercar racons i llocs on perdre's i disfrutar. Només creient en el que tenim ho conservarem millor i evitarem que ens ho destrossin més.
Com em comentava Jordi Sargatal fa uns dies en la presentació d'un magnífic llibre sobre el parc natural del Montgrí, el Baix Ter i les Illes Medes, en què -he de confessar-ho, ha participat la meva cosina Maria Pilar-, en trenta anys hem millorat molt en el respecte i la cura pels nostres espais. Però no ens podem conformar. Hem de ser els primers a tenircura, amb petits gestos, de la nostra identitat paisatgística, cultural i gastronòmica, perquè és patrimoni de tots.
