Vivim en un entorn bàsicament mediterrani, la nostra cultura alimentària gira al voltant del pa, de l'oli i el vi. El sol cada matí sorgeix del mar i ens porta ressons lumínics que abans han rebotat contra els teulats de les illes Balears, que han fregat els matolls de Sardenya, els carrers ombrívols de Nàpols, els marbres arruïnats d'Atenes i les roques ertes de Creta.
Les aigües de la mediterrània són el nostre mar, la nostra història i el nostre clima, aquest temps impredictible i capriciós que ens ensenyen cada dia a la tele.
Nosaltres, d'alguna estranya manera, ens hem mimetitzat amb l'entorn. Som blat madurat al sol, som brins d'userda sota la gebrada i som també aigua de torrentera. Alcem els braços i la veu, gesticulem amb la mateixa cadència frenètica que la pluja enfangada que s'escola pels embornals després d'una llevantada.
Aquest mar, menut a escala planetària, té un ritme diferent, lleugerament més concentrat que els grans oceans. És més salat, més calent i molt més blau. Les marees oceàniques de l'Atlàntic ens estranyen i ens anguniegen.
Aquí, el més semblant que tenim a aquest gran fenomen oceànic són les minves del gener, lleus reduccions del nivell del mar, per causa de l'existència de les pressions atmosfèriques, aquells gargots estranys que dibuixen els homes del temps en els seus mapes.
Aquesta calma sol comportar una mar molt plana i una minva del nivell de l'ordre dels 20 a 40 centímetres. A la Costa Brava ho celebren collint i menjant garoines, el fruit per excel·lència de les minves del gener, i la resta aprofiten per anar de rebaixes.
