Vaig pujar fins a Requesens un dia plumbós de març. La primavera es començava a entreveure amb timidesa entre les branques seques dels arbres, però la fredor d'un marçot implacable encara s'escolava entre les muntanyes. La silueta romàntica, i fosca, del castell es retallava amb precisió contra aquell cel de diumenge totalment ennuvolat.
La remor de l'aigua baixant per les rieres -producte de les darreres llevantades- sotragava el silenci de les valls. Les heures, com monstruoses serps selvàtiques, deglutien lentament les construccions abandonades ja fa temps pels habitants de la contrada: una serradora, un pou de glaç i una antiga central elèctrica, i els plàtans s'abraçaven als pins en un contingut gest d'horror vegetal.
Al veïnat de Requesens un gos cec vigilava darrere d'una porta de fustes escrostonades, mentre unes vaques pasturaven pacientment entre les alzines i els castanyers, i l'aigua rovellada d'una font ferruginosa s'anava decantant de pedra en pedra.
Més amunt, el castell ens esperava amb merlets doblement anacrònics, alçats pels darrers comtes de Peralada, en una època en què els senyors ja començaven a cavalcar amb vehicles motoritzats per la companyia Hispano-Suiza d'automoció.
Els dominis de Requesens són el compendi d'una història errada, equivocada, d'un passat que quedà en mans dels poderosos més incompetents. La bona gent de Cantallops, i d'altres pobles del voltant, encara hi pugen en processó, com a mínim una vegada a l'any, i es miren el paisatge amb un deix de melangia.
