Hi ha moltes maneres d'ordenar els alumnes en una classe. Els mestres més escrupolosos ens posaven en ordre alfabètic. A aquests els era igual els conflictes que poguessin acabar sorgint entre Pujols i Pujolàs, posem per cas, si les seves afinitats, més enllà de la semblança nominal, eren nul·les. L'ordre estava per damunt de tot. D'altres ens feien seure segons les qualificacions, en ordre ascendent o descendent: els més saberuts davant de tot i els més soques al darrere, o a l'inrevés. L'elecció, que pot semblar banal, no ho era gens. Aquests mestres devien haver assumit que és bastant difícil canviar la naturalesa humana per molta bona fe pedagògica que hi posis. A més, ordenant segons el talent, hi havia també una intenció de premiar els llestos i de castigar els rucs. Això sí, si posaven els rucs al darrere, el mestre evidenciava una certa despreocupació. Ja s'ho faran, devia pensar. Una vegada, un mestre va decidir posar els més despenjats davant de tot per tenir-los controlats. A la darrera fila, els que hi tenien interès, maldaven per escoltar alguna cosa havent de franquejar la muralla de boletes que sortien projectades dels canonets dels bolis i els avions de paper que s'enlairaven a un pam del nas del mestre i acabaven aterrant on volien. Aquella primera fila ben aviat va quedar buida i els seus ocupants es van afilerar, d'esquenes a tothom, amb la mirada perduda en el verd de la paret. Quan arribàvem a l'institut una de les novetats era justament que cadascú s'asseia on volia i amb qui volia. Això era fer-se gran. Justament el que a molts instituts ara ja no passa. Ni a les files del PSC. Com resoldre la dissidència? Cada partit, com cada mestre, fan a partir del que són.
