que la vida és molt contradictòria, ja ho sabíem. Som uns constructors d'idees de com haurien de ser les coses i uns practicants acèrrims de tot el contrari. Aquests dies, quan entomem un trànsit endimoniat, ensopeguem pels carrers amb xancletes estrangeres i la barnilla d'un para-sol ens amenaça, ens empipem i reneguem del turisme i de qui el va enciamar. El turisme, una de les tres momes que van tocar a l'Empordà, segons Josep Pla, arriba aquests dies al clímax. Tenim les platges plenes, les carreteres plenes, les ruïnes plenes, els camins plens, els súpers, també. Que les cues per sopar arran de mar siguin més llargues que les que fem al CAP per una visita d'urgència, no sembla que ens empipi gota. Les vacances són un gran llençol fet de dies i de nits que hem de mirar d'emplenar. Bona part dels nostres veïns ja fa dies que remenen webs o agències de viatges i que traginen amb les opinions i les recomanacions de coneguts per mirar de trobar algun nord a aquests dies. És el mateix que fan els turistes escaldats que es passegen galta contents i poc vestits vora mar: provar de distreure's. Mirar de posar algunes garlandes acolorides amb què rescabalar-se quan torni la feina i els dies foscos de la tardor. És el mateix que volem fer tots, mirar de trencar la rutina amb un cop de novetat i unes quantes preocupacions tan diferents com sigui possible dels neguits quotidians. Després, just el dia abans d'entrar a l'aeroport amb els bitllets en mà, continuarem renegant del turisme, que ens capgira les ciutats i els pobles i els paisatges mentre practiquem el turisme que capgira els paisatges dels altres. Tothom fa el turista, fins i tot els polítics que guanyen vots dient que cal controlar-lo.
