Aquests dies se celebren els actes commemoratius del 50è aniversari del Bell-lloc del Pla. No sóc objectiu en parlar d'aquesta institució, a la qual em sento especialment vinculat. Entre els impulsors del projecte hi ha un meu oncle i el meu pare, que va ser l'arquitecte de les ?obres de restauració de La Masia Can Pau Birol i va projectar els primers edificis del col·legi. Ells, com molts altres gironins, van creure en un projecte educatiu per a la formació integral dels alumnes. Però també tinc un fort lligam personal amb Bell-lloc per haver passat per les seves aules. Allà vaig fer amics que han estat per sempre i vaig tenir professors que em van demostrar que es preocupaven per mi més enllà de les matèries curriculars. Sort d'això, sobretot en el cas d'un estudiant com jo, sense un expedient acadèmic brillant. Evidentment no tots els moments van ser bons i reconec que d'algú he preferit no fer memòria. Però tot i això, preparant aquests dies una intervenció en un dels actes de commemoració al qual m'han convidat, m'he adonat que el que m'ha quedat arrelat és l'orgull de ser de Bell-lloc. Estic segur que aquest sentiment de pertinença el té molta altra gent respecte de la seva escola i que és una manera similar de compartir un patrimoni íntim. Fa un parell d'anys ens vam reunir un grapat d'exalumnes amb motiu dels 30 anys d'haver deixat el col·legi. A alguns no els havia tornat a veure però tres dècades es van convertir en un breu parèntesi un cop ens vam tornat a identificar malgrat les marques del temps. Avui em sento obligat a donar les gràcies als que van sembrar les inquietuds que han fonamentat els valors compartits.
