Ja fa dies que apareixen com qui no vol la cosa, entre les barres de pa i els llonguets a les fleques i al costat de les ensaïmades i els xuxos a les pastisseries, són com una mena de bolets al·lucinògens, carregats de sucre refinat fins a la nàusea.
Més endavant arribaran, en un túper reutilitzat moltes vegades, els de les veïnes i els dels parents -en dosis homeopàtiques-, que són més durs i tenen obligatòriament un forat oblong al mig.
N'hi ha per a tots els gustos, sempre que se sàpiga distingir entre delicadíssims matisos olfactius i de consistència matèrica, dues qüestions que sempre tenen més a veure amb els records i les fixacions infantils que amb la realitat gastronòmica.
A casa es feien el dissabte abans de Rams. Els dissabtes a la tarda sempre han estat un dia molt avinent per fer aquestes coses. L'àvia seguia un ritual molt estricte. Recordo els draps enfarinats i l'olla plena d'oli roent i que, a mesura que el cove s'anava omplint amb la collita brunyolera, els petits anàvem desviant-ne algun d'amagat cap a la boca. Us adverteixo que si no heu tastat mai un brunyol acabat de fer, no ho feu. Per l'experiència que en tinc, el recargolament de budells pot durar tota la Setmana Santa.
A Girona érem de brunyols i de tortell de Rams, la mona era un element estrambòtic, costum de barcelonins i d'altres espècies de més enllà de la Tordera. Amb la influència de la cultura televisiva tot s'ha anat barrejant i ara de brunyols en trobem fins i tot a les gasolineres. Això sí, han perdut definitivament la «R» gironina, de marca registrada.
