l'APUNT FINAL

Eric Clapton

07.08.2016 | 00:00
Eric Clapton

acostuma a ser que quan parles d'un geni és perquè ha mort. En aquest cas no és així, malgrat tot, no puc evitar que el text tingui un ressò funerari. Diuen que el guitarrista Eric Clapton té una malaltia nerviosa que li impedeix de fer concerts. La notícia rebota al rere-cervell perquè és sàdica. El destí ha determinat que ja n'hi havia prou. El destí ni és humà ni el dicten els humans, tampoc els déus, ell és un déu de l'Olimp modern. El destí canvia les coses des d'un punt de vista incomprensible. Sense perdó. Clapton ha estat un compositor i un intèrpret que ens ha acompanyat als enfonys més estranys i a les cimes més exuberants en les que vam trescar al segle passat. La seva guitarra des de l'època dels Yardbirds ha marcat un tempo generacional. Ha tingut la fúria del rock i la delicadesa del blues, ha estat a fora i a dins de les cases que hem viscut, ha recorregut la psicodèlia i el pop i ha sobreviscut a totes les modes, punk, tecno, glam, heavy, trash, regae, jazz-rock i a tot allò que s'han inventat les productores de discos. El valor de Clapton ha estat el directe, creació que igualava sense artificis als intèrprets de música clàssica. El goig d'escoltar i la sort d'apreciar-lo enmig la bogeria. S'aventura que no tornarà a tocar. Punxo un concert de Cream amb Jack Bruce al baix i Ginger Baker a la bateria; es van trobar, ja madurs, per fer una actuació memorable al mític Royal Albert Hall de Londres. Espero que l'oratge ens sigui favorable. N'hi ha hagut i n'hi haurà de dits més ràpids, que tindran més tecnologia, però tan intensos, senyors i demolidors, pocs. Escolto Spoonful i Crossroads, insuperable!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema