l'APUNT FINAL

Go

21.08.2016 | 00:00
Go

ahir vaig sopar amb un Pokémon. Vam demanar peix i closca, pagava ell, que només va manjotejar i quan vaig dir "No potinegis més que ja m'ho fotré jo", va dir: "D'acord". Era de poca vida. No el vaig trobar jo, va ser ell qui em va caçar. S'avorria tot i haver pujat a la catedral i haver donat voltes pels Jardins de la Francesa i el carrer del Perill; Girona li semblava una ciutat de vulgaritat medieval. La marca blanca de Florència. Vaig contemporitzar amb tòpics: cadascú veu les coses a la seva manera, tants caps tants barrets. Quin barret? No, no n'he portat mai cap de barret! S'havia emprenyat. La seva expressió de japonès revingut era gèlida. Has fet el petó al cul de la lleona? -vaig canviar de tema. La seva mirada venia a dir: vaja, quina merda de gironí que he atrapat. Tot i ser petit i groc, gastava mala llet. A Girona una vegada va venir Noam Chomsky, vaig dir per dir. No li queia bé, era un lingüista sobrevalorat i fins que no vam parlar d'un assumpte seriós, Lance Armstrong i la seva bicicleta galàctica, no es va animar. Ell viatjava molt -no parava-, era ubic i estava força bilocat; amb tristesa va afirmar que li hagués agradat ser ciclista i suar la cansalada. Quina cansalada?, vaig fer. Es veu que la pregunta era inadequada perquè va passar del groc al roig encès. A partir de llavors vaig callar i escoltar. Si li seguies el discurs era distret i culte, parlava de Bola de Drac, Heidi, Marco i també del Manga, "churra, mediamanga i mangotero". Quedava un glop de vi quan va entrar algú que, vés a saber com, el va caçar. Sort que acabava de pagar. Em va anar d'un pèl; si no, em cauen els anells. Vergonyosa dringadissa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema