aja! Sembla que és veritat que el que deia l'actriu Maria Schneider sobre l'escena de l'Últim tango a París, la de la mantega, s'havia fet en contra seva. El director Bernaldo Bertolucci admet que va ser una violació. No queden testimonis. El director ho assegura. Abús de poder. Hi ha directors de teatre i de cinema que posen al límit els actors, uns els emborratxen i altres els hipnotitzen. Res a dir si tot és consentit. Si Marlon Brando va violar Maria Schneider amb la complicitat de Bertolucci això porta a una consideració: tot s'hi val? -matxos confabulats. Hi ha entretemps? Bertolucci era d'esquerres abans d'entrar al mainstream dels blockbusters, referent d'un cinema europeu que cuidava la il·lusió comunista -social-; tocava la fibra de la utopia. La realitat emprenya i du a la caiguda de mites. Confusió. Hem de menystenir l'obra perquè era un miserable? Un fill de gran truja pot fer una obra interessant? El penediment no salva ningú. Per què ho explica? No se'n penedeix sinó que en fa categoria. Fet absolutament insalvable, miserable. Res no justifica que per obtenir un grapat d'imatges hagis de violar ningú. La conxorxa de dos mascles va embastar una bona pel·lícula. Referent cinematogràfic. Qui hauria anat a Perpinyà a veure una violació real? Sinceritat estranya, tardana. L'obra, com altres fetes per individus execrables s'aguanta. Bertolucci busca en la vellesa recuperar espais perduts, fa tres anys de les seves declaracions. Al cinema cada seqüència està pensada. Busca provocar per fer-se veure abans que el vaixell l'Atalante el dugui al fons de les aigües tèrboles del Sena, la mort segura. L'oblit.
