Tot comença quan els Mossos d'Esquadra arriben al número 15 del carrer Balmes i, entre els palaus modernistes de la ciutat, truquen a la porta de l'històric Harem. Prostíbul de luxe concebut durant els anys de la dictadura franquista, la casa del sexe es perpetua en la història de Barcelona com a testimoni d'aquella altra ciutat daurada i exòtica. L'Harem és un exclusiu paradís sexual, el més luxós de la ciutat, amb portes daurades, càmeres de vigilància, vitralls de colors, cortinatges i tapissos, ple de refugis, sales clandestines i passadissos secrets.

La visita dels Mossos serà el tret de sortida perquè Mili Satamarta es retrobi amb la història de la seva mare, desapareguda fa més de deu anys, de qui, segons li explica el cos policial, han trobat el cadàver amb dos trets al clatell. I el fet paradoxal és que, segons el forense, la mort no és actual, sinó que va tenir lloc poc després de la seva desaparició. Pista que li dona a entendre que la seva mare no la va abandonar, sinó que va ser la mort qui es va interposar entre ells.

L'Harem del Tibidabo marca el retorn del polifacètic i prolífer escriptor Andreu Martín, tornada al terreny de joc d'un dels més destacats autors de novel·la negra espanyol. Aquest cop Martín sorprèn el lector amb un còctel de violència, sectes satàniques i tràfic d'éssers humans que deixa sense alè. Tot això explicat en la veu d'un personatge, Santamarta, tan real que sembla respirar a les pàgines de la novel·la. La seva veu és com escoltar una història de llavis d'algú que l'ha viscut en primera persona.

Mili Santamarta explica a les clares el seu arbre genealògic: «la meva mare era una filla de puta i jo soc un fill de puta i hem procurat molts beneficis a la societat i hem fet guanyar molts diners a la gent, o sigui que aquí ser fill d'una puta no ha d'ofendre ningú». «Jo sempre construeixo els personatges un cop que tinc la història. Com si triés l'actor per interpretar un paper per fer una pel·lícula», assegura Martín. «Santamarta havia de ser així. Em va semblar molt arriscat. Tota la història és part d'un llibre que no m'animava a escriure».

L'escriptor recorrerà en la novel·la el llarg periple darrere de la maldat de l'ésser humà. «Jo sempre he dit que s'escriu des de la por, per fer una mena d'exorcisme, especialment en la novel·la policíaca, encara que en totes les novel·les de tots els gèneres passa el mateix. Plantegem un conflicte i procurem explicar allò que no volem que ens passi».

Sectes satàniques, tràfic d'éssers humans, la d'Andreu Martín és una Barcelona molt dura. Reflex del que es coneix en altres parts del món com «la gran ciutat», la seva realitat comparteix drama allà on hi hagi aquestes urbs modernes on només preval la llei de la supervivència. «Ja que toquem la ficció, hem de parlar de coses apassionants», assenyala Martín. «Avui dia es demana similitud a la novel·la. Això fa que cada vegada es busquin històries més pròximes al més avorrit dels éssers humans. Quan en realitat, som rars. Amb només anar al metro, t'adones de com de rars són els altres».

«El franquisme no només es perpetua en aquells grans prostíbuls de luxe, moltes vegades és com si es continués, en la política i en la vida diària, sense massa modificacions», comenta l'escriptor. «Al franquisme li agradaven aquests bordells de luxe. Només que el franquisme ho va barrejar tot amb el tema de l'església».