10.000 km i Terra ferma van acreditar amb escreix el talent del cineasta Carlos Marqués-Marcet per a les radiografies íntimes que exploren aspectes de nosaltres mateixos que no s'acostumen a tractar amb tanta proximitat i sensibilitat a la pantalla. A Els dies que vindran torna a parlar de les relacions de parella, en aquest cas a partir de la decisió tenir un fill i la gestió de les seves conseqüències.
La pel·lícula està protagonitzada per una parella que manté una relació des de fa un any i, malgrat que no ho buscaven, ella es queda embarassada. Partint d'aquest moment exacte, la història se centra en les alegries i tristeses, en els estadis més optimistes però també en aquells que et sents que tot se'n va en orris: la tria del nom, la reacció dels respectius entorns, els canvis hormonals, la progressiva transformació de la intimitat i aquelles coses que descobreixes de l'altre i mai no t'hauries imaginat.
El director explora aquest procés amb total frontalitat, sense artificis dramàtics i posant el focus en els matisos i l'odissea emocional d'una experiència que mai no ve amb un manual d'instruccions.
Els dies que vindran es va rodar seguint l'embaràs real de la parella protagonista i es nota, perquè el grau de veritat que destil·len totes les escenes resulta fins i tot esfereïdor. Maria Rodríguez Soto (premiada al Festival de Màlaga per la seva interpretació, com la mateixa pel·lícula i el seu director) i David Verdaguer hi ofereixen un veritable recital de recursos, i d'alguna manera et fan sentir que formes part del viatge i de les seves contraindicacions.
