Un viatge cap a la metamorfosi pròpia de Franz Kafka, una de les figures literàries més rellevants del segle XX, en aquella persona turmentada pels seus dubtes i patiments.
matías crowder
Kafka coneix Felice Bauer el 13 d'agost de 1912 a casa de la família de Max Brod, el seu millor amic. El 20 de setembre li escriu per primera vegada. Kafka té llavors 29 anys, Felice, 25. Ell treballa en una empresa d'assegurances, viu a Praga, amb la família, i és a punt de publicar el seu primer llibre de relats, Contemplació. Ella és comercial en una empresa dedicada a la fabricació de dictàfons i resideix a Berlín. Kafka relata la trobada com: «de seguida va ser com si ens coneguéssim de tota la vida».
Són mesos d'un carteig incessant. Al final Kafka li demana matrimoni al juny de 1913. Felice respon que «sí», tret de partida per als turment de l'escriptor. Al setembre fuig del compromís, ingressa en un sanatori de Riva. Allà coneix a la «noia suïssa» de la qual s'enamora durant poc més d'una setmana. Felice, per la seva banda, envia a finals d'octubre una amiga seva, Grete Bloch, perquè faci de mediadora. Kafka comença a festejar Grete per correspondència, al mateix temps que recupera Felice. Es tornen a prometre el juny de 1914, per trencar un mes després. El juliol de 1916, Kafka i Felice passen deu dies a Marienbad. De nou pensen a casar-se: quan s'acabi la guerra. No funciona. A l'octubre de 1917 la relació s'extingeix. La penúltima carta de Kafka s'escuda en la seva malaltia. Mor poc després, amb només 40 anys. Les desgràcies de la seva família no acabarien aquí: les seves tres germanes moren, víctimes de l'holocaust nazi.
És en base a aquesta incessant escriptura, més de 500 cartes, la manera com el premi Nobel Elias Canetti aconseguirà aprofundir en la vida de l'escriptor, un Kafka desconegut, vulnerable, la lectura completa de manera més profunda la seva obra. El que més crida l'atenció, i que ens fa notar amb encert Canetti, és que es tractava ni més ni menys de l'autor de Metamorfosi, un dels quatre llibres més importants, perfectes i genials del segle XX. I que Franz Kafka, sens dubte, era un geni. I que a qui escriu era una simple noia de família burgesa amb ganes d'aconseguir pretendent, si bé una mica il·lustrada i interessada en la literatura. I malgrat això, en totes les cartes, Felice roman en una mena de púlpit celestial al qual Kafka retrà honors. Una noia simple, que no entén l'obra de Kafka. I tot i la diferència abismal entre tots dos, ell la necessita a ella. Fins i tot, com assenyala Canetti, Kafka escriu el millor de la seva obra en aquells primers mesos en què, després de conèixer-se, s'envien llargues cartes on ell li demana a ella que li expliqui els més mínims detalls de la seva vida.
«Aquestes cartes contenen una inconcebible dosi d'intimitat; són més íntimes encara del que seria l'exposició detallada d'una felicitat. No hi ha indecisió la descripció de la qual es pugui comparar, ni personalitat que s'hagi despullat tan fidelment», assegura Canetti. Serà una constant en Kafka, el menyspreu que sent per ell mateix, tant persona, com el que sent com a escriptor. Prova d'això és el detallat que sembla a descriure cadascuna de les seves dolències, i la quantitat de precaucions que pren per a aquestes. És una cosa que es copia a la seva mateixa manera de ser, qualsevol decisió el portarà a aquest abisme mental que el lector d'aquestes cartes aviat sembla immers en un procés, l'altre procés, personal, laberíntic. Per paradoxal que sona, Kafka viu una vida kafkiana, on la tragèdia i l'absurd s'apoderen de la seva existència.
En les seves cartes, despullant-se al complet, Kafka representa d'alguna manera el Gregorio Samsa que se'n va a dormir humà i es desperta insecte. Aquella partícula del món desitjada tantes vegades per l'escriptor on, com a ser ínfim, podria desaparèixer.
