M. Night Shyamalan ja s'havia estrenat a la televisió amb Wayward Pines, fallida sèrie fantàstica que només brillava quan es deixava de romanços i es llançava a homenatjar La dimensió desconeguda. Però el cineasta no es va implicar tan a fons en aquella sèrie com en la que acaba de produir per a Apple: Servant. Veient el resultat, s'entén el perquè: és, dirigeixi ell l'episodi o no, una història cent per cent seva.

Servant té un punt de partida realment inquietant que va adoptant molts matisos al llarg de cada episodi. La parella protagonista, un jove matrimoni benestant de Philadelphia, acaba de perdre el seu nadó, i la dona, incapaç d'acceptar-ho, insisteix a actuar com si un nino fos el seu fill. És tanta la implicació de la dona en el nen suposadament viu que fins i tot contracta una mainadera perquè tingui cura d'ell mentre treballa de reportera televisiva. El marit, convençut que no té altre remei que acceptar la situació, es disposa a parlar amb la mainadera sobre el nino quan la seva dona hagi marxat. Però, davant el seu desconcert, la noia també actua com si el nen fos viu. Aquella mateixa nit, des de l'habitació del seu fill, l'home sent uns plors. Hi ha un nen real al llit, i no hi ha rastre del nino. Pot semblar que aquesta explicació de l'argument és molt morosa, però no ho és en absolut: una de les moltes virtuts de Servant és la seva capacitat per introduir variacions a una història que connecta amb el cinema de Polanski a l'hora d'aprofundir en el que hi ha de tèrbol i amenaçant en la nostra vida íntima i domèstica. Perquè al final, poques pors ens semblen tan tangibles i desafiants com les que experimentem dins de casa.

Exactament això és el que converteix Servant en una de les sèries més interessants i addictives en emissió: la capacitat de Shyamalan i el seu equip per explorar la inquietud que generen els espais i les situacions familiars, i sempre en una durada molt ben dosificada de 30 minuts per episodi. Cadascun d'ells és un exemple de com treure profit dels escenaris interiors (l'ús de les atmosferes de la casa i els seus racons és el més Polanski de la sèrie) i també una demostració de com treballar l'ambivalència d'uns personatges que, en aparença, responen a un clixé determinat del gènere. A tot això no li és aliè la gran feina del seu repartiment, encapçalat per Toby Kebbell, Lauren Ambrose, Nell Tiger Free (atenció a aquesta actriu, que interpreta la mainadera), S.J. Son, Jeffrey Mowery i Rupert Grint, en un paper que aconsegueix fer-te oblidar que, ja fa temps, va ser el Ron de les aventures de Harry Potter.