Si fas un exercici de memòria, t'adones que durant un bon grapat d'any identificaves els teus estius amb les sèries que emetien per televisió. Així, sense aturar-t'hi gaire a pensar, segurament et venen al cap Vacaciones en el mar, Verano azul, California Dreams, Pacific Blue i la inevitable Los vigilantes de la playa. Eren series, la majoria, que ja estaven concebudes des de les seves respectives cadenes com a productes típicament estiuencs perquè apel·laven a escenaris i situacions que ens permetien fer unes vacances mentals. Una mica com passa amb el Nadal, quan tots els productes televisius es posaven d'acord per fer el seu corresponent episodi especial, les ficcions d'estiu semblaven tenir l'acord no signat de ser lleugeres, entretingudes i molt exhibicionistes. Amb el pas dels anys, però, i l'aparició del fenomen de les plataformes les cadenes han deixat d'adaptar les estrenes a l'estació de l'any. Per això ara ens trobem a ple d'estiu mirant sèries com Dark o revisant els crus orígens de Perry Mason. Potser Stranger Things serveix com a exemple, però només en termes relatius: si s'estrena a l'estiu és perquè també ho feien la majoria dels seus referents cinematogràfics. Abans, era l'època en què arribaven els productes «menors» o aquells en què les cadenes confiaven poc, però ara em canvi ens hi trobem superproduccions com The Umbrella Academy o The Boys.
La nostàlgia és el factor determinant de totes aquelles sèries estiuenques. Si la treus de l'equació, difícilment aguantaríem ara més d'un episodi, perquè hem reeducat la mirada i ens hem acostumat a una narrativa que té poc o res a veure amb aquelles històries exòtiques i autoconclusives. Naturalment, hi ha il·lustres excepcions. El equipo A, per exemple, continua sent un monument a la repetició d'esquemes (dictador, nois demanant ajuda i equip entrant en acció) però la reivindicació de determinats actioners dels 80 fa que veure-la ara sembli fins i tot un acte de coherència cultural; el mateix es pot dir de El gran héroe americano, una (aquesta sí) esplèndida sàtira de l'univers dels superherois rodada tres dècades abans de la seva inapel·lable constitució en mitologia fílmica, amb uns grans William Katt, Connie Sellecca i Robert Culp. En aquesta categoria també mereixen destacar-s'hi comèdies com Punky Brewster, que s'emetia als estius i aconseguia donar la volta a uns quants clixés del gènere; Xena, la princesa guerrera, que cada vegada es revaloritza més i s'ho mereix, perquè el seu orgull de sèrie B televisiva la fa profundament valenta i entranyable; o la sitcom My Two Dads (emesa per TV3 amb el títol Tincs dos pares), en què Paul Reiser i Greg Evigan compartien la custòdia d'una adolescent. I sí, hem de citar David Hasselhoff: d'acord que Los vigilantes de la playa no mereix figurar a una llista de sèries de qualitat, però tenint en compte les hores que vam dedicar a aquesta i a El coche fantástico és impossible no reivindicar-lo com un dels grans rostres dels nostres estius.
