09 de abril de 2021
09.04.2021
Diari de Girona

Paradoxes de mar i muntanya

torroella de montgrÍ 3 dins del festival mirades, el museu de la mediterrània aposta per la mirada lúcida i al mateix temps irònica de la fotògrafa valérie prot

08.04.2021 | 23:31
Paradoxes de mar i muntanya

Quin blau és primer, el del mar o el del cel? Primer va ser la llum, respondria un hipotètic pare de la fotografia: la llum i la matèria fotosensible, començant per la plata i acabant pels humilíssims ferrocianur de potassi i amoni. Només després vindrien les imatges. El problema, per dir-ho d'alguna manera, és que la seva proliferació massiva i desordenada en la nostra societat hiperconnectada d'avui ha acabat per situar a qualsevol creador davant d'una dicotomia força irresoluble: o bé fa com Fontcuberta i assumeix la realitat postfotogràfica (allò d'una nova estètica de l'accés caracteritzada, entre altres elements, per la desaparició fàctica dels autors i per la potenciació d'estratègies apropiacionistes d'acumulació i reciclatge) o, per contra, rastreja els orígens de la seva pràctica emulant el què proposen, salvant les distàncies, els teòrics del decreixement.

Amb tot, hi ha la possibilitat de fer com Valérie Prot i posar un peu a cada costat. A la sèrie «Protect the sea» (cuidem el mar) s'apuntaria al segon grup. D'això es tracta: tot i que la digitalització de la imatge fotogràfica ha suposat una revolució en relació a la democratització del mitjà i, segons com es miri, també ha posat contra les cordes el seu suposat valor de veritat, és important no oblidar que l'origen de la disciplina estava indissolublement unit a una particular alquímia de la llum i la matèria que n'ha condicionat, fins avui, la percepció que en tenim. Quan Prot recupera el procediment de la cianotípia per capturar els perfils sinuosos d'uns plàstics amb aparença de criatura marina fa exactament això: insistir en la realitat d'una empremta (de la llum, però també humana) que, en relació al planeta, actuaria en forma de cicatriu. Aquesta característica de la fotografia primitiva, insistia Barthes, justificaria que, en llatí, es digués «Imago lucis opera expressa», a saber, imatge revelada, sortida, exprimida „com el suc d'una llimona„ a través de l'acció de la llum i fixada després sobre qualsevol superfície sensible.

L'altre grup explorat per Valérie Prot, que és el primer, seria postfotogràfic en la mesura que s'assimila a una estètica impura similar a la que solen emprar, per exemple, artistes com Martin Parr: la mirada antropològica esdevé (auto)paròdica quan s'apropia dels codis propis de les pràctiques amateurs o domèstiques per reflectir una realitat situada als límits de la versemblança. La sèrie «On the rocks» se situa exactament als antípodes de «Protect the sea»: els cossos concrets, hiperreals, dels saltadors de les roques no deixen de ser, en el fons, un miratge de felicitat tan incert com la societat que encarnen; per contra, els espectres blavosos (bosses de plàstic, com dèiem, amb aparença de medusa) són tan reals com l'amenaça que els acompanya. Ras i curt: dos pols d'una disciplina, la fotografia, que es construeix a base de negociar la realitat dels espectres contraposant-la a la frugalitat de la matèria. Al cap i a la fi, tot acaba per ser una vanitas. O, en paraules de Luís García Montero: «Lo que pudo existir brilla un instante, / luego deja marcadas sus sombras para siempre.»

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook