És molt provable que aquesta cosa que anomenem «art en temps de pandèmia» deixi per a la memòria col·lectiva alguns dels exemples més lamentables d’oportunisme estètic i d’infantilisme conceptual revestit, això si, de la dosi justa de correcció política. La part menys dolenta dels temps que ens ha tocat viure, en canvi, seria la que ens permet posar en valor propostes que, d’alguna manera, anticiparien el desgavell generalitzat. I encara més: d’entre totes les mirades, diguem-ne premonitòries, brillen amb especial intensitat les que van saber impel·lir-nos subtilment, sense estridències ni gestos amplificats. En aquest sentit, és de justícia recuperar propostes com la que Rahola va presentar, la tardor de 2019, a Can Mario de Palafrugell: a Babelia & Other Stories l’artista de Barcelona explorava les contradiccions del present mitjançant unes construccions de vidre que se situarien als antípodes de bona part de la producció artística actual, addicte a la monumentalitat i als gestos expressats a la superfície. El premi d’escultura que acaba de rebre certifica l’encert d’aleshores i, de passada, ens recorda que «construir» no és exactament el mateix que «edificar».

De fet, i en això Stella Rahola és una artista modèlica, el que compta, més que no pas els edificis que se somien perennes, són els processos de treball. Que el relat historiogràfic de l’art, en la gran majoria de casos i sempre des de l’acadèmia, hagi dirigit la seva atenció solament a les grans obres, és un desastre irreparable: existeix una història altra rere la Història que és la que li dóna sentit (els manuscrits il·lustrats de Leonardo, els quaderns de viatge de Delacroix, les capses de Kubrick...). Grans creadors d’atmosferes com l’arquitecte Peter Zumthor (amb qui Rahola, per cert, ha coincidit a Suïssa) ho confessen obertament: «Normalment, el què tenim és una maqueta o un dibuix (la majoria de vegades una maqueta) i pot succeir que, en ella, s’hi apreciï una coherència, que moltes coses concordin; me la quedo mirant i em dic: si, tot encaixa […] És a dir, veig les coses com si ja estiguessin acabades». Ni més ni menys: la maqueta, el dibuix, el projecte, permeten «veure» les coses com si ja «estiguessin acabades» o, el que ve a ser el mateix, «com si ja s’haguessin construït».

Hi ha una dita catalana que compara la facilitat aparent amb el gest de «bufar i fer ampolles». Pura poesia: construir amb l’aire és com intentar esculpir l’aigua, accions que caracteritzen la pràctica artística d’Estella Rahola: els seus viatges d’aprenentatge a la Xina i al Japó l’han ajudat a prendre consciència de la nostra naturalesa bipolar, és a dir, de com conviu l’extraordinària tecnificació («ara que tot és moviment i velocitat», diria Mario Pani) amb un seguit de pràctiques manuals que es resisteixen a renunciar a l’escala humana. La seva «Babel» era exactament això: com les runes asteques, el paisatge dessolat no deixa de representar una versió geogràfica (i «a escala») del memento mori que, al cap i a la fi, encarna tota obra d’art. Poques vegades un premi d’escultura ha sigut, a banda de gratificant, tan necessari.